Benaurada agonia

Se acabará mi querer, / se acabará mi llorar, / se acabará mi tormento / y todo se acabará. Així, contundent, la copla andalusa. L'horror i la vergonya de la legislatura que agonitza no podien ser interminables. Res tornarà a ser mai més igual, passi el que passi aquest diumenge.

Antonio Machado, andalús fondo on n'hi hagués, i molt atent al caràcter popular, va expressar com ningú la inexorabilitat del riu del temps que ho fa anar tot avall. I el jove Lorca va dir: Las cosas que se van no vuelven nunca, / todo el mundo lo sabe. / Y entre el claro gentío de los vientos, / es inútil quejarse. Si ambdós poetes són elegíacs, Machado, amb un sobtat brot d'optimisme, es va permetre augurar millors moments per a aquella Castella miserable i esparracada que, segons la seva opinió, menyspreava el que ignorava. ¿Què importava un dia, si l'endemà no estava encara escrit?:

Aún larga patria espera

abrir al corvo arado sus besanas;

para el grano de Dios hay sementera

bajo cardos y abrojos y bardanas.

Tant el sevillà com el granadí van viure amb alegria l'arribada de la segona república i van col·laborar de ple en les iniciatives socials i culturals del bienni inicial. Van lamentar els retrocessos de tot ordre promoguts durant el següent, i van celebrar l'adveniment del Front Popular. Avui, Lorca és el desaparegut més cèlebre i més plorat del món, el màxim símbol de l'holocaust franquista, i l'obra de Machado cobra cada dia més rellevància per als que volem un país culte, solidari, tolerant i tranquil.

Ho he dit aquí abans i crec que és la meva obligació repetir-ho en aquests crítics moments preelectorals: l'Espanya actual no està respectant les víctimes de la dictadura, ni els encara sense exhumar -segons sembla molts més de cent mil- ni les seves famílies, cosa que resulta vergonyosa tractant-se d'un Estat pretesament civilitzat. He vingut seguint de prop les declaracions -o silencis- tant dels partits establerts com dels emergents. Perquè, segons el meu parer, és imprescindible saber quin és el compromís de cadascun en aquest terreny, o falta de compromís, si d'aquí poc accedeix a una parcel·la de poder.

El més greu de tot ha sigut potser el cínic comentari de Mariano Rajoy, que s'ha vantat, sense immutar-se, de no haver gastat ni un sol euro de diner públic per ajudar els que volen buscar els seus éssers estimats. I no mentia, perquè així que va haver guanyat es va encarregar de tancar l'oficina d'atenció als familiars dels immolats, establerta a la Moncloa pel Govern del tan vilipendiat José Luis Rodríguez Zapatero. Sent així no fa falta insistir sobre els roïns comentaris emesos sobre la qüestió pels seus sequaços, entre ells Pablo Casado, Rafael Hernando, el furibund senador murcià José Joaquín Peñarrubia, i, no fa gaire, Andrea Levi («no estem a favor d'obrir velles ferides»). Amb el que va dir el president n'hi ha prou i de sobres, i quedarà inscrit en els llibres d'història.

S'ha d'elogiar la tenacitat amb què La Sexta ha insistit sobre l'escàndol de les cunetes. Wyoming va estar fantàstic el 17 de novembre amb Albert Rivera, que en diferents moments s'ha mostrat esmunyedís en relació amb aquest espinós assumpte. Davant les commovedores seqüències de les àvies decidides a localitzar els seus familiars, el polític va tenir la decència de declarar que, si governa, atendrà les reclamacions. «Un país es mesura per la dignitat amb què tracta els seus morts», va declarar exactament, i fins i tot va proposar la formació d'un pacte nacional ad hoc. S'acaba de ratificar en el mateix sentit al Fórum Europa de Madrid. Estarem atents.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

No em consta que Pablo Iglesias s'hagi pronunciat sobre la qüestió. Alberto Garzón sí que s'ha compromès a estar al costat de les víctimes i a treballar per la legislació necessària. Queda per conèixer, en el moment d'escriure, l'actitud de Pedro Sánchez, que, si no ens l'especifica, estarà faltant, des del meu punt de vista, al més elemental dels deures. A veure si algú l'hi pregunta per via urgent.

Mentrestant aquí segueix el tètric Valle de los Caídos, on, sota la creu cristiana més alta d'Europa, es juxtaposen les tombes del pitjor assassí espanyol de tots els temps i del fundador de Falange Española. A veure si ben aviat s'obliga els seus parents a emportar-se'n les restes. Desanima força que 40 anys després de la mort de Franco la democràcia espanyola encara no hagi sigut capaç de resoldre la gravíssima assignatura pendent. ¡I que hi hagi d'intervenir una jutge argentina! Si el nou Executiu que surti de les eleccions no està a l'altura, si es perd una altra vegada el tren de la decència, serà massa tard. Tant de bo hi hagi grandesa.