La magna notícia

Entre tant cansament, tanta indignació, tanta desil·lusió, tant fangar, tanta pudor de putrefacció –¡aquests polítics incapaços de posar-se d’acord, aquests desvergonyits potentats offshore!–, arriba la magna notícia consoladora. Notícia que a penes s’ha comentat als mitjans de comunicació espanyols, conseqüència, potser, de les generades a dojo  pels papers panamenys que, amb la seva ració quotidiana de nous casos escandalosos, ens tenen a tots sobreexcitats. La bona nova en qüestió procedeix del Vaticà. Aquest ja ens va sorprendre fa alguns anys amb la revelació que l’infern, l’amenaça del qual fa  mil·lennis que atemoreix la Humanitat, només és... una metàfora. Així de cop quedaven obsoletes –amb moltes altres visions d’horror dissenyades per tenir acovardits els fidels– les del Dante («Abandoneu tota esperança vos que entreu aquí»), del plafó dret del miraculós El jardí de les delícies, d’El triomf de la mort (tots dos al Prado) i dels tremebunds exercicis espirituals dels jesuïtes. ¡Tanta angoixa quan, ara ens ho diuen, només es tractava d’una metàfora! ¡Mira que bé! 

    Abolit l’infern, l’actual ocupant de la cadira de Pere, a més d’altres bondats –un somriure amable, una actitud tolerant amb els divorciats que es tornen a casar, certa comprensió de l’homosexualitat i una acció decidida contra els abusos sexuals del clero–, l’actual Pontífex, dic, ens acaba d’assegurar, en la seva exhortació Amoris Laetitia, que «de cap manera podem entendre la dimensió eròtica de l’amor com un mal permès o com un pes a tolerar per bé de la família, sinó com un do de Déu». ¡Habemus Papam! I Papa capaç de dir-nos ¡que el sexe és un do del Creador, independentment del bon o mal ús que en facin els mortals! ¡Una benedicció de l’Altíssim, del Totpoderós! No sabem si, a l’utilitzar el terme eròtic, l’argentí va ser conscient d’estar esmentant el déu Eros (el Cupido dels romans), fill de la bella Afrodita, més coneguda com a Venus. S’ha de suposar que sí. I amb això ens ha invitat a girar els ulls cap a la Grècia antiga, on els inquilins de l’Olimp, començant amb el pare Zeus, no tenien prejudicis ni pudicitats, tot al contrari, a l’hora de desenvolupar-se sexualment.    

  

L’ESGLÉSIA CATÒLICA s’ha especialitzat, des de la seva conversió en religió oficial de l’Imperi romà sota Constantí, en la voluntat de controlar rigorosament la vida íntima dels creients, així com en la persecució brutal d’heterodoxos i opositors. En aquest sentit, el sagrament de la confessió (absent en el protestantisme) ha sigut un dels seus instruments més eficaços. Fernando Vallejo analitza aquesta voluntat, amb gràcia, humor corrosiu i ràbia, a La puta de Babilonia (Seix Barral, 2007). L’autor colombià ho té clar: l’Església ha demostrat ser, al llarg dels segles, un dels enemics més grans de l’ésser humà. I això, per a més inri, amb el nom de Crist a la boca. 

   També ho tenia clar Federico García Lorca, el tremend Grito hacia Roma del qual constitueix un al·legat antivaticanista únic en els annals de la poesia universal. La diatriba, perquè se senti bé, la llança en direcció a la Ciutat Eterna des de dalt de tot del Chrysler Building de Nova York, el 1929 encara la torre més dreta del món. En solidaritat amb el patiment dels altres, «el hombre vestido de blanco», «el viejo de las manos translúcidas» (es tracta de Pius XI, còmplice de Mussolini i del feixisme), hauria de posar-se una injecció per adquirir la lepra. Però res, entona «paz, paz, paz» i «amor, amor, amor» sense saber que aquest és «en las carnes desgarradas por la sed», «en la choza diminuta que lucha por la inundación», «en el oscurísimo beso punzante bajo los cojines». 

Notícies relacionades

Guanyar versus governar

Les veus de les víctimes

‘GRITO HACIA ROMA’, profundament cristià en la seva indignació, acaba demanant que «se cumpla la voluntad de la 

Tierra / que da sus frutos para  todos». M’agradaria saber si Bergoglio el coneix. A veure si algú l’hi pregunta. No el crec capaç d’indiferència davant un document tan poderós, escrit per més senyes en el seu idioma matern. ¿Quan farà el pròxim pas i obrirà un debat a fons sobre el celibat forçós del clero? Si el sexe és un regal de Déu, com acaba d’insistir, i no font obligada de misèria i pecat, ¿per què tan fèrria abstenció? Els Evangelis no la imposen, fora que es prenguin al peu de la lletra les recomanacions de Pau. Jo, mentrestant, em quedo amb el somriure reconfortant d’aquest Papa, tan diferent de la duresa de gestos als quals ens tenen acostumats massa jerarques eclesiàstics espanyols.