El Vaticà II, 50 anys després

El desembre de 1965 es clausurava el Concili Vaticà II, un dels esdeveniments religiosos més importants del segle XX, que va tenir importants repercussions a nivell internacional en els diferents camps de les religions, la teologia, les cultures, la política, la ciència, la societat, l’economia, etcètera. Hi van participar els bisbes catòlics de tot el món, assessorats per alguns dels teòlegs més prestigiosos de l’època, i en van estar absents les dones, majoria silenciada a l’Església.

    El Concili va portar a terme importants transformacions, entre les quals es poden citar les següents: la reforma interna de l’Església, definida com a comunitat de creients i poble de Déu; la seva ubicació al món, que durant segles havia condemnat com a enemic de l’ànima; la llibertat religiosa com a dret fonamental; l’acceptació de la secularització com a espai on viure l’experiència religiosa; el diàleg multilateral amb la cultura moderna, amb les religions, amb la ciència i amb l’ateisme, als quals havia anatematitzat en segles anteriors; els mètodes historicocrítics en la lectura i interpretació de la Bíblia. 

    Bona part d’aquestes transformacions, no obstant, no van aconseguir fer-se realitat, ja que, durant 33 anys, els pontificats de Joan Pau II i Benet XVI es van oblidar del Concili, van considerar els seus fruits com a ruïnosos per a l’Església i van desenvolupar un programa de restauració en tots els àmbits de la vida eclesial. Un exemple que vaig viure de prop: diversos dels teòlegs més influents al Concili van ser objecte de sospita i sotmesos a judici per la Congregació de la Fe, presidida durant gairebé un quart de segle pel cardenal Ratzinger, i alguns van ser condemnats; centenars de teòlegs i teòlogues van ser sancionats.

     Aquesta situació, lluny de provocar desencant i passivitat, va generar un moviment d’indignació, crítica i resistència, que es va traduir en una gran creativitat manifestada a través de nombroses iniciatives transformadores. En destaco dues que em semblen de les més significatives i influents tant a l’Església com en la societat: la floració i vitalitat de milers de comunitats de base a tot el món i el desenvolupament de noves teologies: teologia política, teologia de l’esperança, de l’alliberament, teologies feministes, teologies gais i lesbianes, teologia del pluralisme religiós, teologia ecològica, teologia econòmica de l’alliberament, teologia indígena, teologia africana, teologia intercultural, interreligiosa i interètnica.

    Cinquanta anys després de la clausura d’aquell Concili convocat per Joan XXIII, no podem oblidar-nos d’ell ni limitar-nos a recodar-lo com un esdeveniment del passat que narrem a les generacions més joves de la mateixa manera que els contes: «Hi havia una vegada un Concili». S’hi ha de tornar per reprendre les seves aportacions més importants i continuar les reformes que es van congelar poc temps després de la seva aprovació. Passar pel Concili, però sense instal·lar-nos-hi còmodament, ni quedar-nos en la lletra, sinó interpretant-lo creativament. Reformular el seu llenguatge, en bona mesura superat, elaborar nous plantejaments teològics i escriure noves narratives religioses.

    La millor forma de ser fidels a l’esperit renovador i dialogant del Vaticà II és respondre als nous climes culturals i als desafiaments actuals: globalització neoliberal i moviments alterglobalitzadors; pobresa estructural i creixement de la desigualtat i moviments de lluita contra la pobresa; colonialisme i processos de descolonització; patriarcat i moviments feministes; homofòbia i moviment LGTBI; fonamentalismes i diàleg interreligiós; xoc de civilitzacions i diàleg entre cultures; xenofòbia i moviments d’hospitalitat; depredació de la naturalesa i moviments ecologistes; cultura líquida i teoria de la complexitat; pensament únic i pluralisme; injustícia cognitiva i reconeixement de les cultures originàries; sociologia de les absències i sociologia alternativa de les emergències; teologia neoliberal del mercat i ètica alliberadora de les religions; secularització i retorn de les religions. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

S’ha d’anar més enllà del Concili, recordant l’exemple de Walt Whitman: «Abans de l’alba, vaig pujar a les muntanyes, vaig mirar els cels plens de lluminàries i li vaig dir al meu esperit: quan coneguem tots aquests mons i el plaer i la saviesa de totes la coses que contenen, ¿estarem tranquils i satisfets? I el meu esperit va dir: No, guanyarem aquestes altures per seguir endavant». L’espectacle d’il·luminació de la Casa Comuna a la plaça de Sant Pere el 8 de desembre amb motiu de la inauguració del Jubileu de la Misericòrdia és tot un símbol d’esperança. 

Director de la Càtedra de Teologia i Ciències de les Religions de la Uni. Carles III