El final de la impunitat de la pederàstia clerical

Gràcies a l’excel·lent treball d’investigació dels mitjans de comunicació no eclesiàstics anem coneixent la magnitud i gravetat dels casos de pederàstia clerical, que són tan universals com ho és la mateixa Església catòlica. Els esmentats mitjans estan fent la tasca que correspondria a les institucions i als mitjans de comunicació catòlics. Han obert les seves pàgines als relats estremidors de les víctimes que van patir agressions sexuals en la més absoluta indefensió, i han donat veu i credibilitat a qui la jerarquia catòlica els els va negar durant dècades. Treball que contrasta amb el silenci generalitzat dels mitjans en mans de l’Església.            

A partir d’aquestes informacions s’estan produint avenços molt importants. El primer és la pèrdua de la por de les víctimes, que han començat a parlar, denunciar i assenyalar els pederastes amb noms i cognoms i a ubicar els escenaris en els quals es produïen les agressions sexuals: parròquies, escoles religioses, seminaris, noviciats, cases sacerdotals... L’últim cas afecta l’abadia de Montserrat. Aquesta manera de procedir està animant altres persones que van patir agressions similars a exposar públicament els seus casos i a denunciar els culpables. El desitjable és que es produeixi una mena de ‘MeToo’ generalitzat.

El segon canvi són les constants denúncies davant de la jerarquia eclesiàstica i els tribunals de justícia, que suposen el final de la impunitat de les persones considerades sagrades. El tercer és el processament no només dels responsables de crims tan vils, com els ha qualificat el Papa, sinó també dels encobridors, ja siguin cardenals, arquebisbes, bisbes, que han hagut d’asseure’s al banc dels acusats. Podem destacar-ne dos casos: el del cardenal Philipe Barbarin, arquebisbe de Lió (França), que ha hagut de comparèixer davant de la justícia acusat de guardar un silenci còmplice i encobridor davant de la pederàstia, i el del cardenal Ricardo Ezzati, arquebisbe de Santiago de Xile, citat pel ministeri públic com a imputat per no denunciar casos d’agressió sexual de diversos sacerdots. La justícia ha anat encara més lluny en el cas del cardenal George Pell, exprefecte de la secretaria de Finances del Vaticà, condemnat per agressions sexuals a dos menors d’edat i per haver encobert altres casos de pederàstia sent bisbe a Austràlia.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

El quart avenç ha sigut la creació d’associacions de víctimes per portar els casos de crims tan horrorosos als tribunals. El cinquè ha sigut l’expulsió, per part del papa Francesc, de cardenals, arquebisbes, bisbes i sacerdots dels seus càrrecs i funcions religioses. Aquesta actuació contrasta amb la dels papes anteriors que, a tot estirar, es limitaven a recloure els pederastes en monestirs per dedicar-se a l’oració i a purgar els seus pecats. És el que va fer Benet XVI amb el fundador dels Legionaris de Crist, el mexicà Marcial Maciel, pederasta durant dècades amb total impunitat i permissivitat. La pederàstia clerical ha deixat de ser impune.