França, un camí cap a l'abisme
En la nit dels resultats de les eleccions regionals a França el veredicte no és només saber qui ocuparà els consells. Aquesta és l’última fotografia real abans de les eleccions presidencials i el que de veritat apunten és el camí polític dels candidats cap a l’Elisi.
D’aquí la importància de seguir l’ascens del Front Nacional de Marine Le Pen, la inquietant deriva dels nostres veïns cap a la ultradreta. Per primera vegada és el partit més votat i, a falta d’una segona volta, el que sembla cert és que la vida política francesa, agitada pels atemptats gihadistes i la declaració de guerra a l’Estat Islàmic, ha deixat de bascular entre l’esquerra i la dreta tradicionals per incloure un tercer partit reaccionari.
En temps difícils el vot es torna conservador i la inseguretat pels atemptats de París i Saint Denis és massa recent per pensar que no influiria en els nostres veïns a l’hora de marcar paperetes. Però encara que el Front Nacional (FN) hagi utilitzat la crisi dels refugiats assegurant que amb la seva arribada el risc és que la xaria acabi substituint la Constitució de la República, el cert és que el seu ascens no és temporal i això ho fa encara més preocupant.
No importa tant que la ultradreta acabi governant en dues o tres regions a l’altre costat dels Pirineus. Al capdavall, les regions a França són entitats de gestió que no tenen gaire càrrega política. El que resulta verdaderament preocupant és que, des de l’any 2007, l’FN ha anat creixent contínuament en cada cita. En menys d’una dècada el partit de Marine Le Pen ha passat de ser una força marginal en la barrera mínima del 5%, a ocupar el centre de l’agenda i guanyar unes eleccions. Seria fàcil dir que el terrorisme i els refugiats els han ajudat. És veritat però no del tot. La progressió de l’FN s’alimenta d’un corrent de fons que els va impulsant des que van superar la seva crisi interna.
Ara guanyen en totes les regions on l’atur és superior a la mitjana. No és el terrorisme, o no és solament terrorisme. És l’economia, l’exclusió, la falta de llocs de treball o la sensació que França va a la deriva. El seu progrés va començar amb Sarkozy en el poder i ha continuat amb Hollande, entre altres coses perquè davant la incertesa els dos polítics han acabat assimilant algunes de les solucions davant la por que tan bé sap agitar l’extrema dreta. Ni Hollande, als antípodes, ni Sarkozy, que els està veient passar per la dreta, han sigut capaços de defensar que la França que promou Le Pen és enemiga de la República i dels seus actuals valors.
Notícies relacionadesA falta d’altres lideratges, el projecte ultranacionalista que ara guanya a les urnes es basa en il·lusions tan simplistes com perilloses. Des de sortir de la Unió Europea fins a recuperar el franc i tornar al proteccionisme, l’FN defensa un model de control estatal que ocupa tot l’espai públic, un país tancat a estrangers, contrari als valors de llibertat, igualtat i fraternitat que obliguen a donar asil als que fugen de la violència.
Defensen, en fi, un nacionalisme ètnic que menysprea els musulmans o els africans, tot i ser francesos, o encara pitjor, els utilitza per generar por. Pot ser que governant a les regions gestionin correctament els recursos, però l’avanç cap a la presidència del país veí obre un camí cap a l’abisme no només a França, sinó també previsiblement a Europa.
