¿Anem de cara a girar la truita el 20-D?

Dimarts vaig escriure que l’estat major del PP espera quedar el 20-D en primera posició i amb una relativa comoditat. El 2011, el PP va obtenir el 44,1% dels vots i 186 diputats, 10 per sobre de la majoria absoluta. Ara aposten per un descens fort, fins al 27%-30% dels vots i entre un mínim de 120 i un màxim de 145-150 diputats. Amb 145 seguirien governant amb el suport gairebé forçat de Ciutadans a la investidura. Amb 120, suarien… però se’n sortirien.

Però l’enquesta d’ahir en aquest diari, si es confirmés, giraria la truita. Segons el GESOP, que elabora els baròmetres d’EL PERIÓDICO, el PP cauria ni més ni menys que 20 punts, fins al 24% dels vots, i es quedaria en una forquilla de 98-102 diputats. És un terratrèmol amb una transcendència brutal en la mesura que el PSOE –que també cau però menys respecte als seus mals resultats del 2011– queda molt a prop amb una intenció de vot del 21,4% i 82-86 diputats.

La distància entre el PP i el PSOE pot ser de tan sols 12 escons i, a més, Ciutadans, amb el 21% dels vots i 76-80 escons, es converteix en una frontissa totpoderosa. I tenint en compte l’alta volatilitat que detecten tots els sondejos, tampoc es pot descartar que Albert Rivera superi els dos grans partits tradicionals. Seria la primera vegada que en democràcia algú arriba a la presidència del Govern sense haver sigut diputat.

Amb els resultats de GESOP, l’única suma a dos factible (a diferència d’Alemanya, la gran coalició aquí  sembla impossible) és la de PP i Ciutadans. Però la debacle del PP i el final del bipartidisme és d’una magnitud tan gran que qualsevol escenari considerat remot fins fa molt poc es converteix en factible. ¿Tindria Mariano Rajoy, perdent gairebé la meitat dels seus diputats, el suport a la investidura de Ciutadans, que vol ser el partit de la regeneració? Difícil, però no impossible. També podria passar que el PP es veiés obligat a canviar de candidat, una cosa que no ha passat mai a Espanya. O fins i tot que es teixís una aliança entre PSOE, Ciutadans i algun més (sumarien 166 escons, a 9 de la majoria absoluta i no hi arribarien solament amb el PNB) per investir Pedro Sánchez.

Algú recorda els hipotètics diputats de Francesc Homs (a canvi d’una actitud del PSC menys contrària a Artur Mas), però sembla impossible perquè CDC, amb una llista matrimoniada amb ERC i Lluís Llach, no pot cometre pecats revisionistes. A més a més, el pes de Rivera serà decisiu. Amb aquests resultats, la frontissa seria Rivera i el nacionalisme, convertit a l’independentisme, hauria de repensar la seva actitud a Espanya i Catalunya, on Ciutadans obtindrà més bon resultat fins i tot que el 27-S.

Amb 120 diputats, el PP de Rajoy tindrà el suport de Ciutadans. Amb 100, cosa que indica EL PERIÓDICO (una caiguda de 86), hi pot haver grans emocions, dibuixar-se escenaris que avui són poc previsibles i el sistema polític estaria obligat a grans canvis, potser a una mutació total, començant per una nova llei electoral que obligués a dur a terme una reforma de la Constitució per eliminar la província com a circumscripció electoral i obrir pas al diputat de districte, com proposen, curiosament junts, tant el PSC (però no el PSOE) com, de forma vaga, Ciutadans.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Seria una cosa que ens acostaria a la pràctica de les grans democràcies europees (Alemanya, el Regne Unit i França) i als EUA. Ens endinsaríem en territori desconegut amb líders formats ja tots (en aquest cas dono per descomptada la retirada de Rajoy) en el postfranquisme. La transició seria per a ells un fenomen tan remot –encara que de millor record– com la dictadura de Primo de Rivera per a Adolfo Suárez i Felipe González.

I a Catalunya, el resultat electoral, amb un Mas ja presoner de la CUP i amb enormes dificultats per ser investit, podria canviar tot. Si Democràcia i Llibertat (sigles amb què es presenta CDC) queda en cinquena posició, darrere d’ERC, Ciutadans, En Comú Podem i PSC, es produirà un gir copernicà, una revolució. Després de quatre anys d’un procés que vorejava amb menyspreu les veus heterodoxes, Catalunya enviaria al Congrés entre 16 i 19 diputats independentistes davant de 28-33 no independentistes. En aquest supòsit, el resultat electoral seria molt més operatiu que la sentència d’ahir del Constitucional.