Al contraatac
Enemics ínfims
M'agradaria referir-me a Marcel Proust per començar aquest article. Citar Rawls, Gramsci o Derrida per perfilar la meva línia argumental, i a partir d'aquí desenvolupar-la. M'adono que quedaria com un rei, molt hipster i assembleari. Però la veritat és que em basaré en Megamind, una de les últimes pel·lícules d'animació de Dreamworks. Què hi farem, són els referents més recents i honestos de qualsevol pare que s'ho valgui. Ah, i a sobre la citaré per parlar de futbol.
El cas és que he escollit aquesta pel·li perquè té un guió molt curiós. Per començar, el protagonista és el dolent. Un dolent que és tan bo fent de dolent que fins i tot arriba a guanyar la partida al bo. No, no estic rebentant el final. Perquè aquest només és el principi. I és que a partir d'aquí, el dolent s'adona que s'avorreix, que no sap què fer amb la seva vida, que ell no és res sense un bo que estigui a l'altura de la seva maldat. Que la vida d'un antagonista no té sentit sense un protagonista al qual esborrar del mapa.
Doncs bé, va ser exactament així com em vaig sentir dissabte passat mirant el clàssic. Sigui dit d'entrada que no trec cap mèrit als de Luis Enrique i al mateix Lucho. Quan un equip juga bé, juga bé i punt, i contra tot un Reial Madrid n'hi ha per treure's el barret. Algun dia pot estar malament, però el Barça, si alguna cosa no sap ser, és dolent.
No obstant, a mi, que m'agrada tuitejar els clàssics més que a un tonto un llapis -m'he arribat a preguntar si no són la mateixa cosa-, hi va haver una cosa que em va fer contenir i no dir ni piu durant tot el partit. Vaig estar buscant el moment de dir alguna cosa, i no el vaig trobar, hi havia alguna cosa que fallava i no ho vaig descobrir fins que vaig veure el resultat final. Encara que un 0-4 no fos un marcador insòlit en aquesta mena de partits, ni tan sols victòries encara més aclaparadores em van deixar un regust tan amarg com aquesta.
EL RIVAL NO VA SER RIVAL
I la diferència va estar en el rival, que no va ser rival. Va ser un enemic ínfim. I això que sé poca cosa o cap de futbol. Però precisament per això, perquè me n'adoni jo, és que no només van jugar molt i molt bé, sinó que ho van fer contra un equip que va jugar molt i molt malament.
¿I què es pot fer quan el teu enemic està en baixa forma? Doncs animar-lo.
No m'agrada veure el Reial Madrid així. No el vull tornar a veure així. Jo no sé si el problema és Rafa Benítez, Florentino o la BBC. I, francament, tant me fa. Com a soci del Barça, exigeixo un Reial Madrid a l'altura d'un clàssic del segle XXI. Que s'arreglin aviat amb els seus problemes interns i que tornin a ser el que eren.
Vull veure'ls aixecar el cap, que tornin a disputar-nos tots els títols.
I vull fer-ho per tornar-los-els a guanyar.
Pensin que podria haver sigut pitjor. Podria haver marcat Piqué.
