Madrid era una festa
Hi ha un abecé en la meva família, en tots els partits importants: en primer lloc, que amb el gol que obre el marcador estem encara més nerviosos que amb el 0-0 inicial... sí, fins i tot si el gol és nostre; en segon, que el locutor mai –però mai– va amb el nostre equip. Sempre criden més les ocasions del contrincant, sempre repeteixen les nostres jugades per comprovar si estem en fora de joc, sempre es calculen el temps i el resultat a favor del rival: ‘el Madrid necessita dos gols per a’... Sempre. Amb aquesta sensació de desigualtat externa van creixent els nervis del partit. La tercera variable d’aquestes normes que acompanyen els clàssics és la superstició. Si dius que Iniesta no està bé, fa un gran partit. Si dius que no necessitem Messi perquè estem en un excel·lent moment, els primers 10 minuts no fem quatre passades seguides bones. Si dius que Cristiano està acabat, marca segur. Per això s’ha de ser prudent, per això no diem mai que el partit està firmat. Però aquestes són només algunes de les supersticions: després hi ha les banderes, bufandes, gorres i samarretes de la sort.
De totes maneres, quan veus que el teu equip es mou com sol moure’s quan està còmode, quan malgrat la brutalitat del rival està fluid, fresc, apartem aquell abecé per a aficionats pessimistes i ens centrem en el que ens hem de centrar: l’ús del plural. Sí, perquè el més important d’un equip és sempre quan es parla en plural, també, rere la pantalla
–des del sofà–. Entrenador, jugadors, tècnics i seguidors hem de parlar del mateix, en el mateix codi, i utilitzar la persona que correspon: «nosaltres». Fins i tot es poden donar instruccions des de casa, assenyalant quin jugador s’ha quedat sol, quin jugador l’està demanant.
Com al pati del col·legi, sempre n’hi ha algun que aixeca la mà perquè comptin amb ell, i això és el que Messi va fer al saltar al terreny de joc: desmarcar-se i demanar-la, com el nen obsessionat amb la pilota que és. També sempre n’hi ha algun que no sap mesurar la ràbia i dóna alguna puntada massa evident, com Isco.
I també hi ha sempre el jugador que sent els colors de manera especial i va amunt i avall, intentant ser transcendent. Sí, aquest és Piqué, el nostre Piqué: el que va intentar donar-nos, a tots els culers, la satisfacció de marcar el cinquè gol d’un partit perfecte, net. Era demanar massa. Com també ho era que el cant celestial –els xiulets del Bernabéu– no hagi durat fins al final.
Valoracions personals a banda, aquest Madrid-Barça és el primer partit que em disposo a relatar, a convertir en article. Després dels crits i l’alegria dels que hem guanyat, em retiro al silenci i penso en tot el que acabo de veure –he d’allunyar-me del soroll, tancar les portes que em separen dels que estan mirant la conferència de premsa, allunyar-me de l’alegria–. El que m’envolta és el silenci de l’escriptor, el conec bé.
Notícies relacionadesIdea complexa
Sé què se sent a l’intentar desentranyar una idea complexa, emocional. Sé què és aquest silenci que m’envolta, el silenci del qual Marguerite Duras parla a Escribir. És una quietud, tot i així, diferent. Perquè quan acabi de reflexionar sobre el partit, de buscar-li la part literària al futbol, tornaré ja sense necessitat d’aliar-me amb Hemingway per titular el text. Tornaré al davant del televisor, desposseïda de tot, i celebraré que jo, quan parlo del meu equip, ho faig en plural –la celebració no pot ser solitària.
