Franco i el seu dret repressiu

Els historiadors s'han ocupat molt de la dictadura franquista, però un dels aspectes menys tractats ha sigut l'arsenal juridicolegal amb què el règim totalitari es va dotar per a la repressió de l'opositor polític. El context institucional de la dictadura (l'anomenada unitat de poder i coordinació de funcions) es va basar en la concentració del poder en Franco, a través de les lleis de Prerrogativa del 1938 i 1939, a qui, com si fos un rei absolut, atorgaven l'exercici del poder legislatiu. Com a resultat d'aquest poder omnímode, el règim va aprovar el 1939 la Llei de Responsabilitats Polítiques, un bunyol jurídic de naturalesa penal i sancionadora que s'aplicava retroactivament a tots els que havien recolzat la República ¡des de l'octubre del 1934!, vulnerant així uns dels principis bàsics del Dret Penal: la irretroactivitat de les lleis penals, tret de les que són favorables a l'inculpat.

A més de la il·legalització generalitzada de partits polítics i sindicats, el 1939 una llei penal eximia de responsabilitat penal tots aquells que, des de la proclamació de la Segona República, el 14 d'abril del 1931, i l'aixecament militar del 18 de juliol del 1936, haguessin comès tota mena de delictes contra les institucions del règim republicà. Es considerava que les causes judicials instruïdes contra aquells «patriotas [… ] lejos de merecer las iras de la ley, son acreedores de la gratitud de sus conciudadanos…». A aquesta llei repressora s'hi va afegir la Llei de la Maçoneria i el Comunisme i tota la resta de la bateria legal amb què es va dotar el règim, de manera que es legitimava el regne del terror com a forma generalitzada de repressió. Mola, un dels estrategs del cop militar, teoritzava que era necessari «[…] inspirar un horror saludable […]», i Franco hi afegia que «[…] el saldo de la contienda no debe hacerse a la manera liberal con amnistías monstruosas y funestas que más bien son engaño que gesto de perdón […]». Bona prova d'això era la sorpresa que s'emportava algú tan poc sospitós de demòcrata com el comte Ciano, quan comprovava el juliol de 1939 que -segons xifres de l'historiador Max Gallo- s'arribava a les 6.000 execucions mensuals. Cosa que no era obstacle perquè el cap de l'Estat Vaticà de l'època, Eugenio Pacelli (Pius XII), enviés aquest missatge als espanyols: «Con alegría inmensa, declara el soberano Pontífice, nos dirigimos a vosotros, amadísimos hijos de la católica España, para expresaros nuestra paternal felicitación por la gracia de la paz y la victoria con que Dios se ha dignado coronar el heroísmo de vuestra fe y caridad, probadas con tantos y tan generosos sufrimientos». Aquesta pau vaticana, o aquell «paso alegre de la paz» de l'himne feixista d'infausta memòria, obrien el període del túnel de la dictadura davant la qual des del primer moment i fins al seu final, el 1975, conciutadans d'aquest país es van oposar en defensa de la democràcia en unes condicions d'especial duresa per a l'opositor polític. ¿Quines eren aquestes condicions?

L'ingrés a la cadena repressiva que s'iniciava amb la detenció per part de la policia i la presència davant el jutge era d'especial crueltat. Les condicions de la detenció suposaven la negació dels drets humans i la institucionalització de la tortura. Una tortura d'un salvatgisme que arribava a tenir tints medievals. El període de detenció governativa podia prolongar-se sense límit (no era estrany que superés el mes) i sense control judicial. Torturadors com els germans Creix, Conesa, Polo i tants altres més recents, com el protegit Billy el Niño, eren excrescències humanes i el braç executor d'unes autoritats legitimadores d'aquestes pràctiques. Els processos judicials es caracteritzaven pel protagonisme de la jurisdicció militar i l'absència de garanties processals. En la instrucció sumarial les proves obtingudes per la policia en les condicions del detingut abans descrites resultaven ser les proves de càrrec sense més discussions. Entre la presó provisional i la sentència podien passar anys; i en aquest període no era estrany ser tornat a interrogar per la policia. El tipus penal que amb freqüència s'invocava fins a finals dels 50 era el de rebel·lió, aplicat a accions antijurídiques que en la majoria dels casos no eren més que l'exercici de drets fonamentals avui reconeguts per la Constitució.

Notícies relacionades

L’elogi revolucionari

Una campanya en prosa

I les condicions de la vida a la presó eren la continuació de les vexacions per altres vies: el 1939 el jesuïta Pérez del Pulgar, vocal del Patronato para la Redención de Penas por el Trabajo, afirmava que «es muy justo que los presos contribuyan con su trabajo a la reparación de los daños a que contribuyeron con su cooperació a la rebelión marxista». No oblidar això hauria de ser un signe de qualitat democràtica col·lectiva.

Catedràtic de Dret Constitucional. Universitat Pompeu Fabra,