La radicalització islamista
La majoria dels terroristes gihadistes protagonistes dels atacs en terra occidental són individus radicalitzats i les seves accions són resultat de canvis profunds de naturalesa personal i relacional, que han de ser compresos en tots els seus matisos si es desitja actuar sobre les arrels del problema. Doncs bé, ¿què sabem sobre la radicalització islamista?
En primer lloc, sabem que descansa en una simplificació deliberada i malintencionada de l'islam, que serveix bé les necessitats de persones antagonitzades tant amb la societat en la qual viuen com amb les tradicions religioses i pràctiques de les seves famílies i comunitats. Els radicals islamistes són àvids consumidors d'una cosa que Olivier Roy ha anomenat «islam universal»; és a dir, una nova, més senzilla i sovint inexacta manera d'entendre la religió musulmana, construïda a retalls a través d'informacions extretes sovint d'internet. Aquest islam universal insisteix en el conflicte amb Occident i dissenya una suposada agenda global i única de totes les persones musulmanes, però a més es desmarca de les formes de religió institucionalitzades comunes en països com França o el Regne Unit.
Notícies relacionadesSabem també que la radicalització beu d'una letal combinació de frustració i captació. La frustració es materialitza de maneres molt diverses i varia segons els contextos. Contra la creença generalitzada que són sempre persones excloses socialment les que es radicalitzaran fins al punt d'arribar a cometre actes terroristes, cal recordar que molts dels terroristes suïcides en territori europeu o nord-americà no eren exclosos socials. La radicalització està vinculada a sentiments d'injustícia i humiliació, que són activats per xarxes de captació i reclutament (xarxes que combinen el contacte personal, com les presons, i el proselitisme on line). La marginalització, la pobresa i l'exclusió faciliten la radicalització, sens dubte, i per tant poden obrir el camí cap al terrorisme. No obstant, la clau està en el fet d'observar com els individus dibuixen el seu encaix en l'entorn, i particularment, quins agents mobilitzadors existeixen disposats a activar o a induir sentiments de frustració i enuig.
Per últim, sabem també que la radicalització transcorre en fases més o menys successives, que alguns individus completaran en la seva totalitat, però -cosa que és molt important- la majoria no. Després de trencar amb l'entorn previ a la radicalització s'inicia un periple que passa per una assimilació acrítica dels postulats més radicals de tipus salafista, que deriven en odi a Occident, però també en una crítica despietada a l'estat d'incredulitat en què viuen, segons el seu parer, la majoria dels musulmans. La gihadització seria únicament l'última -i evitable- fase, moment en què s'accepta la participació individual en la guerra santa, es planeja el desplaçament físic fins a zones d'entrenament i, desgraciadament, s'accepta la participació en accions terroristes suïcides.
