Un model de ciutadania inclusiu

Molts deuen recordar l'entusiasme amb què es va rebre, ja fa 10 anys, la legalització del matrimoni civil entre persones del mateix sexe a Espanya. La fotografia de l'ocasió celebrava el bon final de molts anys d'activisme, al mateix temps que plasmava el lògic entusiasme davant els canvis imminents en les vides de molts espanyols. Però, ¿realment la legalització del matrimoni igualitari ha suposat un canvi efectiu en la vida de lesbianes i gais?

Sens dubte va ser així en el cas de les gairebé 6.000 parelles del mateix sexe que van contraure matrimoni civil entre el 2005 i el 2006. Es va posar una ràpida solució a problemes urgents vinculats, per exemple, amb decisions sobre tractaments hospitalaris o la regularització de la residència dels cònjuges estrangers. El tema és que no gaires parelles homosexuals més han anat al registre civil.

Gràcies a investigacions recents sabem que com a mínim 120.000 persones viuen en una parella formada per persones del mateix sexe (aquestes són les parelles detectades a partir de les dades censals; la xifra real deu ser molt superior segurament). D'aquestes, més de 50.000 estarien casades ara (s'han celebrat prop de 30.000 matrimonis homosexuals a Espanya, i la taxa de divorci és encara molt baixa). Arribaríem a la conclusió, doncs, que al voltant del 40% de les parelles homosexuals s'ha casat. Semblen poques, particularment quan més del 80% de les parelles de diferent sexe de llarga durada han contret matrimoni a Espanya.

Condicionants culturals

Notícies relacionades

Una excel·lent periodista

Coartades de la Moncloa

En realitat no són tan poques. Els patrons de nupcialitat depenen particularment de la descendència: les parelles sense fills es casen menys, i més tard (i les parelles del mateix sexe, particularment en el cas dels homes, viuen majoritàriament sense descendència). És més, la taxa de nupcialitat en el cas de les parelles homosexuals pateix enormes variacions en funció del lloc; segons el treball del politòleg Ignacio Paredero, aquesta taxa és 20 vegades superior a Barcelona que, per exemple, a Sòria. S'hauria de sospitar, per tant, que un bon nombre de parelles del mateix sexe més o menys joves, i sense fills, no es casa precisament per la seva joventut i falta de descendència, i no tant per la seva orientació sexual; a més, moltes parelles del mateix sexe, fins i tot desitjant-ho, no s'estarien casant per condicionants culturals i de pressió social, que són lògicament més severs com més ens allunyem de les grans ciutats. Fins i tot amb això, la taxa de nupcialitat entre parelles del mateix sexe a Espanya és superior a la de països com el Canadà o els Països Baixos.

En qualsevol cas, tot el que hem dit és potser irrellevant. El matrimoni igualitari, com gairebé qualsevol altre dret civil, troba la seva verdadera justificació en els principis polítics que aspira a consagrar, i no en el volum de persones afectades. No sabem si les parelles homosexuals que han contret matrimoni són més felices o no. Però sí que sabem que tant elles com el conjunt de la població homosexual han experimentat una profunda transformació en la seva situació legal, política i cultural que, sens dubte, ens acosta a un model de ciutadania inclusiu i indiferent a l'orientació sexual dels que hi participen.