Tres revessos territorials a la Xina

La complexitat de l'arquitectura politicoterritorial a la Xina, lluny d'aclarir-se, s'intensifica cada dia més. Tres exemples recents ho acrediten. D'una part, a Xinjiang, al nord-oest del país, la persistència de la violència malgrat la duresa de la repressió indica que el problema està lluny d'una solució i que l'abisme entre la comunitat Han i els uigurs s'accentua. Malgrat que les forces policials no abaixen la guàrdia, els desafiaments de seguretat estan a l'ordre del dia, igual que els atemptats com el recentment ocorregut a Aksu, amb mig centenar de morts, segons algunes fonts. La pressió islamista radical, associada a la vella reivindicació de la independència del Turquestan oriental, es contraposa al discurs del Govern central a favor d'un desenvolupament que mitigui les altres contradiccions i carències, una proposta que podria resultar insuficient per sortir de l'actual mal pas.

Hong Kong, esquer de la bonhomia de la fórmula un país dos sistemes, va viure el seu primer aniversari del moviment dels paraigües. El fracàs de la reforma electoral propiciada pel Govern central, a instàncies d'un moviment estudiantil que va ser capaç de galvanitzar les aspiracions dels sectors més radicalment democràtics de la regió, va evidenciar la crisi més greu a la qual es va enfrontar l'elit governant des del traspàs de la sobirania britànica l'1 de juliol de 1997. El balanç d'aquesta iniciativa inclou ara el visible deteriorament de l'autonomia hongkonguesa, la paràlisi reformista i la incertesa i desconfiança respecte al futur. El Govern central no en va sortir ben parat i el futur d'aquella enginyosa idea està en suspens.

El tercer pilar d'aquest galimaties és Taiwan, on els fets de Hong Kong són llegits i interpretats en diferit però no per això amb menys preocupació. A l'illa arriben al final vuit anys d'intensificació de les relacions a través de l'Estret. El balanç inclou una accentuació de la interdependència econòmica i la normalització en nombrosos camps. Però la consigna d'accelerar l'acostament, especialment en l'aspecte polític, s'ha tornat en contra de Beijing amb el sorgiment, també aquí, d'un moviment estudiantil que ha noquejat els partidaris de la unificació. Les eleccions legislatives i presidencials del mes de gener vinent catapultaran el sobiranisme, probablement amb la majoria més àmplia de tota la seva història, i els núvols negres apareixen a l'horitzó.

La utilització de l'economia per lligar curt, una clau comuna a l'hora d'encarar aquests desacords, no sembla suficient per generar una empatia política capaç de dissoldre les reticències. La falta d'una ambició que reconegui realment aquesta diversitat i la tradueixi en propostes adaptades i que busquin el consens, condueix al bloqueig. Les dues velocitats no es complementen, s'oposen obligant a un canvi d'estratègia.

En suma, també a la Xina el problema de l'encaix territorial no és menor. No només és el Tibet, ni molt menys. Això planteja un contundent repte a un model de governança que en els temps de Xi Jinping presenta com a característica afegida una clara tendència al centralisme, justificada en la necessitat d'aprofitar al màxim la reforma integral del sistema. Això es manifesta tant en el pla del missatge com en el de la mateixa gestió governamental. La invocació del somni xinès, per exemple, és clarament associable al somni de la majoria Han però podria no incorporar el nivell de diversitat necessari per representar les aspiracions d'altres nacionalitats, especialment les més reivindicatives. Per una altra part, els que han viscut o viuen al marge de l'evolució continental, reclamen un espai per al seu propi somni que doni cabuda a unes singularitats que afecten de ple el sistema polític. El seu efecte potencialment desestabilitzador és indubtable quan entra en contradicció amb el rumb marcat per les autoritats centrals.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La hipertròfia centralista pot tenir així l'efecte contrari al desitjat. A Beijing, producte potser de les inèrcies de la història i d'una matriu ideològica tan devota de l'autoritarisme com del centralisme, les autoritats segueixen participant de la creença que la modernització només pot ser inspirada des del centre i basar-se en els seus cànons. No obstant, les societats d'avui dia manifesten una complexitat que obliga a establir un diàleg horitzontal que tingui també en compte els encaixos de la subsidiarietat. Aquest és un aspecte difícil de gestionar per a qui ha entès sempre que una iniciativa nascuda al marge del seu control constitueix no només un desafiament, sinó que comporta implícitament una vocació de rivalitat.

Director de l'Observatori de la Política Xinesa.