Històries nacionals

No tenir memòria històrica condueix, irremissiblement, a repetir els pitjors errors del passat; en canvi, tenir-ne massa pot fer que aquest passat pesi tant que condicioni el present en excés. Així doncs, podríem convenir que si bé poca història és dolent, massa història encara pot ser pitjor. Suposo que el terme mitjà, com en tantes coses a la vida, deu ser el punt ideal. O potser el problema no és la quantitat o la intensitat d'aquesta memòria històrica sinó la qualitat aplicada a la manera com recordem el passat. Fa uns dies el prestigiós historiador Santos Juliá es lamentava en un article a El País del procés de nacionalització del passat que, segons ell, caracteritza el treball d'alguns historiadors a Catalunya que projecten sobre aquest passat un «esperit nacional» propi del present. Es queixava Juliá, sense assenyalar amb el dit a ningú, dels historiadors que inventen en lloc de narrar el fruit de la seva recerca.

No dic que Juliá no tingui raó, que probablement en té, però em sorprèn que es lamenti d'un fet que ha estat sempre així a tot arreu. Això de posar la història al servei de les necessitats del present no ho fem només en l'esfera col·lectiva, també ho fem en la individual. I és que la memòria, sigui històrica o no, sempre és selectiva. Recordem el que volem i com volem en funció dels nostres interessos. Lluís Companys va ser el president màrtir o un polític contradictori, i el marquès de Comillas, el promotor de l'economia de Barcelona o un negrer, tot depèn de com vulguem recordar-los. Entenc que el rigor és exigible als historiadors, però, per més escrupolosos que siguem, no podem ignorar que recordar, en el fons, implica ressumir, reconstruir i, per tant, una mica, mentir. La clau és no fer-ho ni massa, ni massa poc, ni donar a la història una importància que no hauria de tenir. Si Catalunya és una nació no ho és perquè ho digui la història sinó perquè així ho creu la gent d'ara que hi viu.