Anar al contingut

Anàlisi

Contra la indiferència: ni abusos ni espectadors

Xavier Martínez Celorrio

Els alumnes no fan sinó radicalitzar els comportaments que veuen en la societat adulta. L'abús i el maltractament és una forma de supremacisme envers els febles més transversal del que pensem: està inserit en la mateixa cultura del capitalisme competitiu, en la cultura sexista contra les dones, en la xenofòbia cap als immigrants pobres o, fins i tot, en el maltractament animal. Si els codis d'abús guanyen terreny fins a fer-se hegemònics, la nostra mateixa qualitat com a democràcia queda ressentida i erosionada. Evitar-ho és un esforç de tota la societat, no només de les escoles com si fossin el pàrquing de tots els problemes.

Finlàndia n'ha sigut la pionera al dissenyar un programa, el KiVa, que ha fet desaparèixer els assetjaments en el 79% dels centres. El percentatge dóna una idea de la greu extensió del problema en el paradís educatiu escandinau. ¿Com ho van fer? En primer lloc, amb decisió política, convertint-ho en un problema d'Estat i de tota la societat. No es tracta de deixar que cada escola ho resolgui a la seva manera intuïtiva, es tracta d'activar una estratègia nacional i integral, amb àmplies aliances, i d'avaluar-ne l'impacte.

En segon lloc, van actuar des de la política basada en evidències expertes. El ministre d'Educació finlandès va encarregar a la Universitat de Turku que dissenyés un programa integral d'actuació per a les escoles i que l'avalués. La clau de KiVa és fer canviar les regles del grup actuant sobre els testimonis de l'assetjament, els indiferents que els consenten i en són espectadors. Si ells canvien, l'assetjador deixa de tenir el seu públic i s'anul·la el seu lideratge negatiu. Després d'aplicar-lo, es va entrevistar 30.000 alumnes i es va constatar que no només s'eradicava l'assetjament, sinó que s'incrementava la motivació per estudiar i es reduïen els casos d'ansietat, inseguretat i depressió.

És una lliçó molt antiga però complexa d'aplicar, perquè entre els adolescents millenials les pautes tradicionalistes, possessives i individualistes van en augment. Recordem que un 30% dels adolescents exerceixen un control possessiu sobre les seves parelles, que un 13% es manifesta obertament racista, i que altres ho són encara que no ho declarin a les enquestes. L'assetjament és la punta de l'iceberg d'un problema més estructural que ens incomoda: ¿per què donem poder i prestigi als que neguen la igualtat i la diversitat a través de la força i la violència? És la gran pregunta que ha de contestar la societat adulta, no només les escoles.

Convé posar en relleu els esforços dels nostres centres escolars que combaten el bullying. Molts centres ho van fer en el passat amb plans de convivència, dinàmiques de grup i reforç de tutories, i van experimentar un profund canvi de clima intern. Al seu dia no van ser notícia, i com tantes coses que es fan bé a les escoles públiques, van quedar en el silenci més absolut. Tot èxit de les escoles contra els assetjaments en plural és un fet que fa reforçar la cultura democràtica i l'acceptació de la igualtat en la diversitat. Aquest últim és el gran desafiament, aquí i a Finlàndia.