Una esperança raonable

¿La independència és el més convenient per  a Catalunya? ¿O el que més ens interessa és seguir formant part d'Espanya? Dissortadament, tot i que em decanto per la primera opció, no m'atreviria a posar la mà al foc per ella. No és per prudència, no, és perquè, simplement, no ho sé ni ho puc saber. No ho sé perquè el meu posicionament en aquesta matèria no prové d'un acte de fe sinó de la lògica política i, per més que vulgui, no puc compartir la seguretat i la confiança que exhibeixen els més convençuts d'un bàndol i de l'altre. Això no vol dir que, per més dubtes que em plantegi, no tingui molt clar que és el que vull. Al marge del fet de si la independència és el millor per a Catalunya o no, del que sí que estic totalment convençut és que demanar-la és el que més convé. I, a més, tal com estan les coses no podem aspirar a menys... Encara que diguin que el que demanem és una utopia inconstitucional. ¿No és així com sempre s'ha avançat? ¿Què seria del nostre actual Estat del benestar sense que milers de persones haguessin lluitat per una societat més justa i més igualitària en nom del socialisme (una altra utopia segurament inconstitucional en l'Espanya del PP)?

Contra el que pugui semblar i a pesar d'aquest punt de partida, potser massa pragmàtic i molt poc patriòtic, estic raonablement esperançat. Crec que la clau de futur perquè aquest procés acabi de manera exitosa passa inevitablement per fer encara més amplia i diversa la majoria que aposta per la independència. Un objectiu possible, però que no s'aconseguirà mai per la via de la intolerància i del dogmatisme. La millor resposta davant les opinions contràries no pot ser la mala educació com no serà mai la fe cega una resposta efectiva davant del dubte. La millor manera de sumar més gent i més voluntats al procés passa per la capacitat que tinguem de, desapassionadament, contagiar aquesta raonable esperança.