PANTALLES
Festivals, aquí a prop
Durant el mes de setembre passat, mentre les televisions llançaven els seus productes setmana a setmana, en el món del cine els Festivals de Venècia, Toronto i Sant Sebastià presentaven les novetats cinematogràfiques més rellevants per als pròxims mesos davant els crítics especialitzats d'arreu del món.
Són dies de passarel·la, glamur, alfombres vermelles i multituds ansioses per fer-se un selfie somrient amb l'actor de torn. El cine pot ser que estigui en fase terminal, tal com l'hem conegut el segle passat, però el funeral manté la grandiositat dels vells temps i aquests certàmens són un bon reflex de les qualitats i els defectes del sector.
El Festival de Venècia se celebra al Lido, allà on Thomas Mann va ubicar la cèlebre novel·la Mort a Venècia, que Lucino Visconti va portar al cine amb Dirk Bogarde boig d'amor pel jove Tadzio.
Tot molt clàssic i elegant, però també molt costós, raó per la qual, des de fa anys, moltes pel·lícules decideixen no presentar-s'hi. Els pressupostos ja no són el que eren i Venècia, a més d'única i bellíssima, és molt cara, i traslladar-se per la llacuna d'illa en illa no és còmode. Aquest any va cridar l'atenció l'excel·lent salut que ha mostrat en el certamen el cine llatinoamericà.
A Toronto, poca etiqueta
Toronto, en canvi, mostra un aspecte més d'anar en texans i amb sabatilles esportives. Sense la serietat europea, el festival canadenc, que aquest any ha complert 40 anys , és un mercat on productors i distribuïdors d'arreu del món planegen futures col·laboracions mentre assisteixen a les premières d'algunes de les pel·lícules més importants dels grans estudis i actors del moment, envoltats per milers de voluntaris que es bolquen i col·laboren amb l'esdeveniment. I els asseguro que ho fan amb un entusiasme i una alegria contagiosa. A Toronto hi ha poca etiqueta i se celebra l'alegria i la festa que suposa anar al cine. Per això tothom hi vol ser, sense jaqué, sense competició, perquè el premi el dóna el públic amb les seves votacions. És el festival dels festivals i el més pròxim al públic tal com és. En la seva presentació l'alcalde de la ciutat va dir que el certamen permetia als canadencs parlar amb la seva pròpia veu al món.
El de Sant Sebastià té una mica de tots dos i és per al nostre sector el mateix que el Festival de Cannes és al de França, però amb més pintxos i menys corbates de llacet. L'únic problema és que la ciutat no té prou infraestructura hotelera per a una demanda que creix any rere any.
Notícies relacionadesPer cert, no es perdin la magnífica Truman, de Cesc Gay, amb els magnífics Ricardo Darín i Javier Cámara, premiats a Donosti.
Ja veuen, el cine abarrotant ciutats, posant-les al mapa i donant veu als seus habitants al món. Ara li toca el torn a Sitges. És un certamen bo i divertit, no cal anar-hi en una motora taxi ni agafar un vol transoceànic. I tampoc es necessita hotel, perquè ho tenim a prop de casa. Aprofitin-ho, perquè en això del cine res té assegurat el futur.
