Una victòria que complica la sortida

Que aquestes no han sigut unes eleccions qualssevol ho han deixat clar els ciutadans. Una participació del 77,46% ha superat en gairebé 10 punts la màxima afluència en unes autonòmiques  des del 1980. Per trobar una participació  com la d'ahir cal remuntar-se a la mobilització que va enderrocar el PP el 2004 després dels atemptats de gihadistes (75,9%) i es queda molt a prop de dues dates també històriques: les primeres eleccions, el 1977 (79,5%), i la victòria de Felipe González el 1982, després del cop de Tejero (80,8%). Ara es podran fer lectures diverses, però una cosa és clara: els catalans han omplert les urnes. Ningú podrà dir que el futur de Catalunya es construeix sobre silencis. I perquè no eren unes simples eleccions autonòmiques, avui s'ha d'anar més enllà de l'avaluació del simple resultat de cada candidatura. Dèiem ahir que els electors, al marge de paperetes concretes,  triarien entre  el desig d'una ruptura unilateral amb Espanya, una reforma de caràcter federal de l'Estat que reconegui la singularitat catalana i l'apuntalament de l'statu quo, també amb els diversos accents.

LA CANDIDATURA independentista de Junts pel Sí, que conté en el número 4 Artur Mas, ha guanyat les eleccions amb 62 diputats, un resultat que no deixa de tenir un regust amarg perquè la candidatura que agrupa CDC, ERC i les entitats sobiranistes, es queda molt lluny de la majoria absoluta i a expenses de la CUP. A aquestes altures és imprevisible saber qui pot ser el candidat de consens de l'independentisme, perquè ni tan sols una abstenció dels anticapitalistes serviria perquè Artur Mas revalidés el càrrec de president. És una victòria que tampoc és nítida al ser concebuda com una mena de plebiscit per la banda independentista. Encara que sempre han mantingut que amb la majoria d'escons n'hi hauria prou per iniciar el full de ruta de la desconnexió amb Espanya, el percentatge de vots dels partidaris de no trencar, que ho havien assenyalat explícitament abans dels comicis, supera en gairebé tres punts (50,4%-47,8%) el dels independentistes.

Davant d'aquesta conjuntura, Mas i Junts pel Sí ho tenen difícil per formar govern i encara més perquè el resultat sigui reconegut per la comunitat internacional com el famós «mandat democràtic» que havia d'emparar la independència.

Si sempre hem sostingut que el diàleg i el pacte constitueixen l'única sortida possible a una Catalunya tan plural, després d'aquestes eleccions creiem que la recepta es fa més imprescindible que mai. La mobilització ciutadana no dóna excusa als polítics. La pluralitat no significa divisió si s'imposa el diàleg.

Notícies relacionades

JxSí s'aferra a la majoria en escons i ofereix diàleg

La premsa internacional destaca la victòria de l'independentisme en les eleccions catalanes

Dintre dels canvis que ha experimentat el mapa electoral català, ha sigut la candidatura de Ciutadans, capitanejada per Inés Arrimadas, la que ha obtingut els millors resultats (25 diputats), seguida d'un PSC (16) liderat per Miquel Iceta, que ha aconseguit amb la seva campanya particular que el socialisme en sortís prou ben parat. Pablo Iglesias i Catalunya Sí que es Pot tenen seriosos motius per a la reflexió sobre un resultat que empitjora el d'ICV del 2012, i el PPC, representant del partit  que governa a tot Espanya amb majoria absoluta, s'endú un notable fracàs, al superar en poc més de 10.000 vots els anticapitalistes de la CUP.

Si UNA COSA és evident en aquestes eleccions és que Catalunya ha fet miques el mapa clàssic electoral: CiU ha deixat d'existir, Unió no estarà al Parlament, els dos partits que s'han alternat al govern d'Espanya (PP i PSOE) només sumen el 21,1% dels vots, superats per la suma de les dues formacions emergents a tot l'Estat, C's i Podem (26,8%), tot i que amb èxit diferent.  Catalunya, que acostuma a ser avançada en moltes tendències, augura també canvis notables en les pròximes eleccions generals. Amb accents certament molt diversos, els catalans li han recordat a Rajoy que així no es pot seguir. Tan sols el 8,47% dels sufragis emparen el seu quietisme. Un motiu més perquè a partir d'avui el president del Govern entengui que el problema català no s'arregla amb el pas del temps.