Full de ruta per a no independentistes

No som pocs els considerats espanyols a Catalunya i catalans a Espanya. Una situació que, per cert, resulta esgotadora; a més d'esquizofrènica, sobretot a l'estiu quan tornem als nostres llocs de procedència. A Catalunya estem diàriament argüint que Espanya és moltíssim més rica, plural i interessant que el Govern de Rajoy o el Madrid cortesà. I quan anem al nostre lloc d'origen, ens fem un tip d'explicar que la pluralitat lingüística es viu amb una certa normalitat, que els nostres fills acaben dominant el castellà i que Catalunya és molt més rica, plural i interessant que el Govern de Mas o la incessant irreversibilitat independentista.

De cara al 27-S, Junts pel Sí ens ofereix la contrapartida de ser estrangers a Catalunya i a Espanya. En definitiva, si estàvem malament, se'ns ofereix una cosa irremeiablement pitjor. Com diu l'escriptor Ignacio Martínez de Pisón, qui s'han cregut que són per fer-me triar entre la terra dels meus pares o la dels meus fills. Però en aquesta polarització embafadora a què ens ha abocat el president de la Generalitat, un pol (l'independentista) està organitzat, cohesionat, mobilitzat i amb un full de ruta pristí, i l'altre pol (el no independentista) som una amalgama que, majoritàriament, està convençuda que la relació Catalunya-Espanya ha de canviar les seves regles; però no es reconeix en l'espasa làser de la llei amb què ens protegeix el president del Govern espanyol. ¿Què hem de fer?

Entenc que, a les altures en què estem, trobar un lideratge sòlid que aglutini el nostre parer resulta quimèric; però seguir assistint impassibles a una marea en què no ens reconeixem és irresponsable. Ja que la classe política no està sent capaç de mostrar-nos aquesta alternativa que ens sedueixi i mostri una opció diferent de la independència o de l'statu quo, ens toca a nosaltres; als ciutadans contraris a la independència, i amb les nostres armes: la veu i el vot.

El primer és trobar un destí i aquest no és un altre que el de poder ser catalans i espanyols al mateix temps, sense que això sigui pejoratiu en cap dels dos llocs. Per arribar a aquest escenari hem de frenar l'independentisme, demostrar-los que són molts i que volem viure amb ells; però que ni són més, ni el seu somni ens captiva. Com que, tant si ens agrada com si no, les pròximes eleccions autonòmiques jurídicament són eleccions, però políticament són un referèndum s'han de comptar vots. Per tant, ens toca votar qualsevol de les opcions no independentistes per, encara que perdem en escons, demostrar, numèricament, el caràcter minoritari de les seves pretensions. No és el moment de silencis tàctics, acomplexats o porucs; és l'hora de votar.

Només en aquesta tessitura es podria obrir pas al Parlament una discussió seriosa i assenyada sobre què es vol d'aquesta Espanya que la majoria social no vol perdre com a referent. Als recalcitrants de la independència o de la llei no els convencerem de res; però en els centres de les famílies de preferències no hi ha mai els extrems; però sí les majories. Serà el temps d'un catalanisme que entengui que el món es mou en la interdependència, i d'un espanyolisme que assumeixi la seva plurinacionalitat cultural. Serà el temps dels que volem ser catalans i espanyols i no podem.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El següent que ens toca fer és aconseguir que a Espanya s'acabin les majories absolutes i el resultat de les següents eleccions obligui el Parlament a obrir una ponència constitucional i a reformar qüestions vitals per a la convivència de tots i a tot arreu. Fa gairebé 200 anys que estem donant voltes a l'estructura territorial del poder. ¡Ja va sent hora de resoldre el problema! Aquí ens tocarà fer pedagogia a les nostres terres d'origen perquè entenguin millor el que hi ha en joc i que l'statu quo ens porta a un funeral. Espanya no s'esquerda per reconèixer, defensar i promoure les seves divergències; al revés, s'enriqueix.

Mai és tard per al diàleg i si els que hi ha no en saben o no volen fer-ho, ens toca reemplaçar-los. Com va afirmar Desmond Tutu, la pau es firma sempre amb l'enemic. Jo hi afegeixo: i els acords amb els amics. Ja que sembla que les nostres classes polítiques no volen, no poden o no en saben, obliguem-los a arribar a un acord, a posar en lletres l'entesa generalitzada que, en el dia a dia, en la quotidinitat, existeix aclaparadorament entre tots els pobles d'Espanya. No permetem, com deia Miguel Hernández, a Vientos del pueblo, que la gent de la mala herba ens posin el seu jou. No els deixem que ens arrosseguin a declarar-nos enemics, convertir-nos en estrangers i haver de firmar d'aquí unes dècades tractats de pau.