26 d’oct 2020

Anar al contingut

Qüestió de debat

¿Quantes nacions hi ha?

¿Quantes nacions hi ha?

Rafa Martínez

L'Estat s'identifica amb la nació perquè hi integrem dos dels tres elements d'un Estat: la població i el poder

En els dos debats electorals que s’han celebrat aquests dies, Álvarez de ToledoCasadoArrimadas i Rivera els han preguntat insistentment als representants del PSOE, Lastra Sánchez:  ¿quantes nacions hi ha a Espanya?  Cap dels dos interpel·lats va respondre clarament a la pregunta.

Tot i que sembli irresponsable deixar preguntes dels teus adversaris en l’aire i permetre que ells les responguin en el sentit que més els afavoreixi, el cert és que probablement va ser el més assenyat perquè es tracta d’una pregunta trampa en què l’única resposta possible és depèn; una cosa sens dubte debilitant per a qui ho digui tret que exerceixi de gallec recalcitrant.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

D’entrada, hem de deixar clar que quan parlem de nació podem estar parlant de dues qüestions molt diferents, i per moments, fins i tot contradictòries; raó per la qual, tot i que no desistim en l’afany de clamar per un diàleg cada vegada més imprescindible, a tot estirar el que apareix és cacofonia. 

Així, si estem parlant de nacions sobiranes només n’hi ha una de possible; com a tots els Estats del planeta.  Estarem aquí al·ludint al concepte gastat de sobirania nacional que des de les revolucions liberals va trencar el principi absolutista de sobirania personal (reial).  La Declaració de Drets de l’Estat de Virgínia (1776) i la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà (1789) van consagrar aquesta idea de poder com a inherent al poble; de sobirania nacional. D’aquí que, després dels escrits de Pasquale Stanislao Mancini, l’Estat –territori, població i poder que el regeix, ens diria Maquiavel– s’identifiqui amb la nació perquè hi integrem dos dels tres elements d’un Estat: la població i el poder. En definitiva, nació i Estat passen a tractar-se com a sinònims i parlem d’Estat nació. Aquesta és la lògica que impulsa els que desitgen ser nació a Catalunya a reclamar ser Estat, perquè sense aquesta independència no s’és nació internacionalment parlant. Per tant, la nació catalana no existeix perquè cap Estat del món té més d’una nació. L’Estat existent és Espanya, i la nació, l’espanyola.

Concepte ‘Estat-nació’

En canvi, des dels postulats d’Ernest Renan, la nació és el conjunt poblacional que té una cultura particular i s’identifica subjectivament amb aquesta abans que amb qualsevol altra. Des d’aquest paradigma hi ha tantes nacions com col·lectius de població vulguin ser-ho. Això dona lloc a la potencialitat d’estats plurinacionals (Canadà, Índia, Rússia, Nigèria, Bèlgica, Espanya, etc.). Si fem servir aquesta idea de nació, Catalunya és, per descomptat, una nació, i Espanya, un Estat plurinacional.

Així les coses, la primera conceptualització és la jurídica i la que regeix en el sistema polític internacional; per tant, és el territori dels negacionistes de nacions suplementàries o d’aspiracions independentistes. La segona visió és la social-política i no pretén que les nacions siguin actors internacionals, només busca que tinguin reconeixement i protecció en el marc d’Estats nació, des del pla jurídic internacional; però plurinacionals quant a les identitats de la seva població.  Aquest és el terreny en què es mouen els federalistes.  ¡Atenció, que el federalisme té moltes variants i és molt complex!; però això mereixerà una reflexió un altre dia.

Per a qui creu en l’Estat nació, la nació catalana no existeix perquè cap Estat al món té més d’una nació

Per tot el que hem dit, un centralista i un independentista s’entenen fàcilment perquè parlen el mateix llenguatge, però la mera existència de l’un impedeix la de l’altre; és un joc de suma-zero. Un independentista i un federalista no s’entenen perquè quan parlen de nació parlen de qüestions molt diferents. L’opció federalista per a un independentista són les restes; li ofereix engrunes del que anhela. L’opció independentista, així com la centralista, per a un federalista són un contrasentit social perquè homogeneïtzen la diversitat –que amb freqüència oblidem que és riquesa–.

Davant de l’enverinat conflicte nacional que tenim a Catalunya la solució passa pel federalisme. És l’única alternativa que permet a les diferents nacions, ara enfrontades, coexistir, però amb cessions importants.  L’independentisme català ha de renunciar a ser Estat, ja que només el triomf en un enfrontament civil li donarà aquesta opció. Els defensors de l’Estat nació espanyol han d’assumir, d’una vegada, que Espanya és socialment i políticament una realitat plural i complexa i que concretar, articular i acceptar un federalisme pluralista –a l’estil que propugnava Miquel Caminal– és, cada vegada més, l’única solució factible.