Nous sons i fruites perdudes

Qualsevol tros de coneixement es compon d'altres coneixements combinats per un mètode i un llenguatge. Aquesta afirmació es pot aplicar a dues complexitats tan diferents com la música i el menjar. Els grans xefs de la cuina són avui herois de la cultura: no solament obren restaurants, també inventen universitats, creen càtedres, investiguen, assisteixen a festivals d'art i a reunions científiques. Hi ha genis de l'elaboració que busquen cada dia nous sabors, noves textures, noves aromes… Però ¿què passa amb els productors de la matèria primera? ¿També existeixen genis de la producció investigant qualitats, textures i sabors en els materials originals? Em consta que els grans xefs tenen els seus proveïdors, que moltes vegades també són amics de confiança. Però ¿qui els coneix? ¿Inverteixen tanta imaginació i energia a millorar els seus productes com es fa després amb l'elaboració a la cuina? ¿Està prevista fins i tot l'excel·lència del producte com ho està la seva elaboració?

Aquest estiu (potser és que he tingut mala sort) no he aconseguit trobar ni un sol préssec que valgués la pena. I això que n'he buscat. La fruita s'exhibeix gran i brillant als expositors i entenc que la vista mana sobre la resta dels sentits. ¿Hi ha agricultors que investiguin i seleccionin la qualitat segons l'aroma, el sabor i la textura? Recordo els préssecs anomenats d'aigua que s'obtenien durant la meva infància. Tenien la pell morada, pessigant-la per un punt es podia retirar sencera i el seu sabor feia saltar les llàgrimes. Suposo que eren fruits massa delicats per al transport o la conservació. Només espero que no estiguem parlant d'una varietat definitivament extingida. Si els productors assolissin la dignitat dels elaboradors s'inauguraria sens dubte una nova dimensió en la cultura humana. Tot consisteix a resoldre l'economia del problema. Els grans xefs ja han demostrat que l'esforç en qualitat acaba redundant també en quantitat.

Si una peça de coneixement és una combinació d'altres coneixements i diagnostiquem que un d'ells s'ha estancat, llavors ja sabem per on podem obrir nous camins. En la història de la música, per exemple, la bandera de la innovació l'han portat sobretot la composició i el llenguatge. Del cant gregorià a l'escriptura polifònica i l'art de la fuga de Johann Sebastian Bach hi ha un llarg recorregut. Però Bach es va avançar diversos segles al seu temps. Va escriure, per exemple, les sonates i partites per a violí sol i les suites per a cello quan ningú s'atrevia o sabia interpretar-les. Segurament ni es coneixien. De fet, a penes van circular en forma manuscrita fins que es van publicar gràcies a la tossuderia de Felix Mendelssohn, i no es van interpretar seriosament fins ahir mateix amb George Enesco, Pau Casals i Yehudi Menuhin. Però en temps de Bach l'escola de violins de Cremona ja havia iniciat el miracle amb els instruments de Stradivari, Guarneri o Guadagnini. La música barroca, en primer lloc, i tots els altres llenguatges del que avui anomenem música clàssica s'han pogut inspirar en aquests sons incomparables.

No obstant, a partir d'aquí la creativitat i la investigació en composició han volat molt més ràpid que la investigació i creativitat en nous sons. La majoria dels compositors d'avantguarda escriuen encara avui per a instruments de l'època barroca. A les escoles de música i als conservatoris es pot estudiar la interpretació de qualsevol instrument, direcció d'orquestra, composició, musicologia… però em temo que la producció de nous sons no és encara una disciplina o una assignatura.

A les escoles i les facultats d'alta cuina es poden aprendre tècniques bàsiques i sofisticades, rebosteria, enologia, cuina tradicional, cuina molecular, gestió de restaurants i màsters avançats, i fins i tot, suposo, com trobar els productes més adequats… però em temo que la investigació sobre nous productes o sobre la recuperació de productes perduts no es cuida enlloc. Aquesta classe de geni ha d'exercir-se en secret o en la clandestinitat. És algú que troba un dia un pebrot sublim al seu hort i que separa l'exemplar per intentar consolidar el seu cultiu i per convertir així l'atzar en regla. També estic convençut que aquell préssec de la meva infància, que ja no es pot trobar en cap mercat del planeta, encara creix a l'hort d'algun fanàtic incomprès.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Els germans François i Bernard Baschet, l'un escultor i l'altre enginyer, han iniciat el camí dels lutiers del futur concebent nous instruments (no electrònics) que són tot bellesa, sorpresa i incitació a crear. El seu llegat és patrimoni de la Universitat de Barcelona. I nous sons poden donar pas a nova música.