L'acollidora revolució ciutadana

La tragèdia de sirians, afganesos, eritreus i ucraïnesos que fugen de l'infern de les seves ciutats, sumada a la dels que escapen de la pobresa, remou algunes plaques tectòniques a l'Estat espanyol i a la Unió Europea. El tremolor obre esquerdes perilloses, però pot servir per destruir certs murs. A l'Europa dels valors democràtics, murs abans invisibles es perceben en cada naufragi al Mediterrani, en un camió refrigerador, en un jove asfixiat en una maleta o en un nen ofegat amb la cara a la sorra. Els murs no són només els milions d'euros assignats a Frontex amb els seus filferros espinosos o guardacostes militars, o les garrepes quotes d'acollida de refugiats negociades per Rajoy. Són també les paraules dels que diuen «aquí no hi cap més gent, i encara menys amb la crisi», o dels que afirmen que el «top manta és màfia» o atien la por a l'estrany davant una amenaçadora plaga d'emigrants.

No obstant, altres plaques tectòniques destrueixen aquests mateixos murs. Després de l'àgil proposta d'Ada Colau de respondre amb una xarxa de ciutats refugi i la reacció de la gent, es respiren aires d'il·lusió col·lectiva. A la proposta s'han adherit Madrid, València, el Prat, Badalona... i és probable que continuïn afegint-se a la xarxa ciutats espanyoles i de la resta d'Europa. La proposta sorgeix per superar la política de la retòrica buida, per coresponsabilitzar-se de la situació de les famílies sirianes i d'altres països. Però també serveix com a front de confrontació democràtica amb la lògica del Govern espanyol, que tanca la clau de pas dels refugiats juntament amb altres governs de la lliga dels mesquins, com el de l'Hongria d'Orbán. La iniciativa genera adhesions i oferiments d'institucions i particulars. El pis es mou i ara és el moment d'organitzar tota aquesta força col·lectiva. Heus aquí alguns suggeriments, agrupats en quatre punts.

Primer, l'acollida. Els municipis s'han de fixar metes i dispositius d'acollida. ¿És viable acollir una persona per cada mil veïns? Sembla assumible si es treballa en comú. A més a més, generaria un vincle difícil de trencar a llarg termini i connectaria la comunitat amb aquells que han viscut en un lloc en un moment difícil de la història.

En segon lloc, el drama del Mediterrani hauria de servir per prendre consciència com a mínim de tres idees. Primera, no es tracta d'un fet esporàdic. Ve per quedar-se. ACNUR assenyala al seu últim informe sobre tendències globals que la proliferació de conflictes violents en països de la regió és un fenomen creixent. Ni les tanques ni les polítiques migratòries del compàs amb l'externalització de fronteres a tercers països, ni cap dispositiu fronterer ultramodern, aconseguiran contenir les marees humanes que fugen dels seus inferns.

Segona idea: el problema també el generem nosaltres. Per tant, n'hem d'assumir els costos i jutjar-ne els responsables. Revisar la política exterior (militar, energètica, comercial, diplomàtica). ¿Recordem les ocupacions de l'Afganistan i l'Iraq, el bombardeig de Líbia, el suport a règims opressors com els de l'Aràbia Saudita, Qatar, Israel, Egipte, Nigèria, Turquia? La seva repressió és font de legitimitat per als que s'allisten a l'Estat Islàmic, monstre nascut a l'empara de l'ocupació de l'Iraq.

Tercera idea: l'actuació del Govern és inacceptable. Espanya va ser l'any passat el segon receptor d'ajuda per a refugi i migració de la Unió Europea (per al període 2015-2020 hi estan pressupostats 521 milions). ¿Ha de seguir invertint-los a blindar la frontera sud i no a acollir refugiats?

El tercer conjunt d'actuacions: canviar les polítiques migratòries de Schengen i Dublín. La xarxa de ciutats refugi s'ha de constituir en un lobby transnacional alliberador del monopoli dels estats per atorgar drets de ciutadania. S'ha d'exigir al Govern un pla de protecció internacional d'altura. Si no ho fa, ho faran els municipis. Als municipis és més eficient la gestió dels drets humans de proximitat. Per això, la xarxa ha d'exigir a la Unió Europea que els fons per a migració i refugi els gestionin també els ajuntaments. El quart punt és el de l'ajuda a les zones en conflicte, països de gran acollida, com el Líban, o poblacions europees de trànsit. Ajuda humanitària juntament amb accions de desenvolupament poden realitzar-se millor a través de xarxes d'oenagés i d'estructures locals.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Quan el dolor és tan profund que mou la terra, és moment de reconstruir l'esperança. En ciutats i pobles, molts volem oferir refugi a les víctimes de la guerra i la pobresa. Encara recordem els que van acollir els nostres avis en la guerra civil i els estem agraïts. Volem que els néts dels sirians, eritreus, senegalesos o ucraïnesos ens recordin de la mateixa manera.

Observatori del Deute en la Globalització.