Les desigualtats territorials

Viure a l'alta muntanya

El món rural ha d'oferir qualitat de vida als seus habitants i no convertir-se en un parc temàtic

3
Es llegeix en minuts

Durant les últimes dècades el món rural ha canviat extraordinàriament. Malgrat això, 162 municipis han seguit perdent població durant els últims 15 anys. Entre els quals els més afectats són els de l'alta muntanya, on s'acumulen les dificultats del clima, el pendent i els accessos. Estem parlant del 30% del territori català. Són territoris que havien viscut relativament aïllats, de manera que la seva economia s'havia orientat a l'autosuficiència, amb una història i una cultura singulars i diferenciades, tal com reflecteix la seva toponímia. Per exemple, com a expressió d'autoestima, a l'entrar en alguns municipis del Pallars un rètol indica: Catalunya té 1.000 anys però aquest municipi ja existia. No obstant, a mitjans del segle XX l'economia d'aquests territoris, bàsicament agrària, no va resistir l'impacte de la mecanització (l'orografia impedia una producció estàndard competitiva) ni la comparació amb un entorn amb més oportunitats per a unes condicions de vida millors. El resultat va ser l'èxode massiu.

Amb la Generalitat recuperada i l'entrada d'Espanya a la Unió Europea van millorar les polítiques i amb aquestes les comunicacions i els serveis bàsics. El 1983 es va promulgar la llei d'Alta Muntanya, els seus objectius segueixen sent vàlids actualment: aprofitament integral dels recursos econòmics del territori, creació de les infraestructures i equipaments necessaris per equiparar el nivell de serveis a la resta de Catalunya, detenir la regressió demogràfica i buscar desenvolupament harmònic i valorar les funcions que la muntanya compleix en benefici de la resta de la societat. En paral·lel, l'acostament -via comunicacions- entre el món rural i l'urbà ha propiciat sinergies que han obert oportunitats, entre les quals hi ha el turisme a partir d'una oferta diferenciada en patrimoni cultural, paisatge, naturalesa, esport o simplement esbarjo. La població s'ha recuperat, encara que concentrada en centralitats comarcals, però els municipis perifèrics i els antics municipis o pedanies segueixen perdent població.

Aquestes dificultats, per alguns, sembla que no importen. Del que es tracta és de disposar d'amplis espais naturals per a l'esbarjo i el gaudi d'algun urbanita. En aquest imaginari el vell i encorbat agricultor vivint en una atrotinada vivenda és un element decoratiu del tipisme que es pretén trobar. L'alta muntanya es converteix així en una cosa semblant a un parc temàtic. Afortunadament les coses han canviat i una població jove i no tan jove desitja viure a l'alta muntanya aprofitant els extraordinaris recursos d'aquest amplíssim territori. Ells són la garantia de la conservació i la revitalització d'aquest important patrimoni humà, cultural i natural.

No obstant, la vida a l'alta muntanya no ha de ser un càstig ni un acte heroic, al contrari, les persones han de disposar de les mateixes facilitats que la resta de la població i la qualitat de vida pròpia del segle XXI. Es tracta de trencar el cercle viciós pel qual una població insuficient no garanteix la viabilitat d'alguns serveis i la falta d'aquests serveis limita l'atractiu residencial de l'alta muntanya. Les comunicacions segueixen sent la clau de la dinamització. Per una part, les comunicacions convencionals, amb eixos transversals que reforcin el paper dels centres comarcals, trencant així tant com sigui possible els carrerons sense sortida que generen les cadenes de muntanyes, obrint fronteres i impulsant l'economia transpirinenca i, sobretot, arribant en condicions adequades a tots els nuclis de població. Per una altra part, dotar de les més eficients i suficients connexions telemàtiques tots els punts del territori. Les TIC ja no són una opció, són una necessitat, una exigència per a qualsevol activitat productiva i un servei imprescindible per a una bona oferta turística. Faciliten l'atracció de residents mitjançant la deslocalització digital. I les TIC trenquen les barreres de la petita escala amb xarxes de col·laboració (coworking) que dilueixen el factor distància en la localització productiva.

Notícies relacionades

ES Pot argumentar que no és rendible construir aquestes infraestructures per a una població reduïda. Però són les infraestructures necessàries per sostenir un territori equilibrat del qual tots gaudim a partir dels seus productes, els seus serveis, els seus paisatges, la seva aportació mediambiental, de la gestió de recursos naturals tan imprescindibles com l'aigua o com els nostres boscos. Són el metro de l'alta muntanya i el metro és infraestructura imprescindible. En general, les polítiques de desenvolupament rural han de contemplar el factor alta muntanya com un element diferencial de ponderació positiva per a l'aportació de recursos.

Economista.