Anàlisi
L'home que venia fum i pagava amb paperets
José María Ruiz-Mateos, a la seva manera, va ser un avançat al seu temps, encara que també semblava un personatge sortit de la picaresca. Proveït de molta xerrameca i de gràcia andalusa, a partir d'un petit celler a Jerez va edificar una espècie d'imperi econòmic -empresarial seria molt dir- a l'empara de l'apertura econòmica del final del franquisme. Va aconseguir ser el terror de les grans i semiarruïnades famílies que durant generacions van controlar el vi de Jerez i que sempre el van considerar un intrús, i encara més quan es va quedar amb una gran part d'un negoci en declivi a canvi de molta xerrameca i pocs diners. A poc a poc, amb apel·lacions constants a les seves arrelades creences catòliques -va ser membre, mai gaire volgut, de l'Opus Dei- i amb molta laboriositat, com l'abella del logotip de Rumasa, va controlar més de 800 empreses, on treballaven 45.000 persones. Tot va acabar un 23 de febrer del 1983, quan el primer Govern socialista de Felipe González, amb Miguel Boyer de ministre d'Economia, va expropiar el hòlding Rumasa davant el perill que la vintena de bancs que controlava i que havien fet fallida arrosseguessin el sistema financer espanyol. L'expropiació va ser tot un rescat de l'època, perquè Rumasa només era façana. Durant molts anys, Ruiz-Mateos només havia venut fum i imatge -d'aquí ve considerar-lo avançat al final del franquisme i en el despertar de la democràcia-, encara que els seus mètodes sonaven a frau piramidal.
Ruiz-Mateos va ser un personatge desmesurat, sobretot després de l'expropiació de Rumasa. Un home que va estar a la presó, que es va disfressar de Superman i que fins i tot va intentar donar un cop de puny en públic a Miguel Boyer al crit de «que te pego, leche». I avançat també del populisme modern, ja que va aconseguir ser eurodiputat de la seva pròpia causa, el ruiz-mateisme, en què va aglutinar els descontents podemites de finals dels anys 80. Un teòric empresari que, a més a més, sempre va ser un deutor multimilionari amb Hisenda i la Seguretat Social, perquè les empreses que controlava tenien com a norma pagar el mínim possible tot i a tots. Un personatge insòlit que a més va repetir la jugada amb la seva Nueva Rumasa, un altre fiasco com l'originària, amb l'agreujant que va deixar penjats molts inversors particulars que se'l van creure.
Una anècdota sintetitza la seva història i la seva filosofia. En el seu millor moment, va voler comprar l'empresa productora de la històrica sidra El Gaitero. Quan, després de llargues negociacions, va acordar el preu amb el propietari, un asturià senzill i pràctic, Ruiz-Mateos li va proposar: «Et pagaré amb accions de Rumasina». Rumasina era una filial de Rumasa i les rumasines eren accions -paperets- de Rumasina que no cotitzaven en cap mercat i que tenien el teòric valor que els assignava el mateix Ruiz-Mateos, que no comptava amb la resposta de l'asturià: «Molt bé, doncs llavors jo et donaré el canvi amb gaiteriños». Òbviament, l'operació no es va arribar a realitzar mai, però retrata l'home ara desaparegut, que també -encara que va decebre la majoria- va tenir bastants partidaris. Descansi en pau.
