El setembre de les nostres vides

Comença el mes de l'any, del segle, més important i transcendent de la història de Catalunya. A hores d'ara, voler negar que aquestes no seran unes eleccions diferents és demostrar una miopia digna d'estudi. Si seran plebiscitàries o no, per això, encara està per definir. Només l'interès dels votants per exercir el dret a vot i la disposició d'aquest, faran d'aquestes eleccions un procés constituent o només unes eleccions autonòmiques més. Uns comicis amb més candidats que mai però amb només dos possibles aspirants a la presidència de la Generalitat: Artur Mas --encara que el PP persegueixi inhabilitarlo-- o Inés Arrimadas. La resta de candidats, el 27-S, han d'exercir d'actors secundaris amb dret a càmera i, si molt s'ho treballen, amb alguna frase.

És cert que la forma de començar aquest article és tirant d'èpica, la mateixa amb què Felipe González s'agafava en la seva 'Carta als Catalans' ressaltant la grandesa d'Espanya per continuar amb aquesta convivència que, de seguir el 28 de setembre, necessitarà la visita de 'Hermano Mayor'. Però en la seva carta, González s'oblidava de dir, per exemple, que el 2006 va clamar sense objecció que "Zapatero és un merda i l'Estatut una cagada". Aquí començava tot.

Les del 27-S seran les terceres eleccions en menys de cinc anys. Les segones que convoca Artur Mas que, a priori, tenia govern per a vuit anys. Aquestes eleccions, encara que molts pensin que no, eren evitables. I, el motiu, una convocatòria electoral després de la sentència del Tribunal Constitucional a instàncies del PP per a fins electorals - a l'oposició-, en contra de l'Estatut. El llavors president de la Generalitat, José Montilla, que va encapçalar una manifestació el 10 de juliol de 2010 sota el lema "Som una nació, nosaltres decidim" -cosa impensable al PSC actual, i no sense el rebuig a una executiva a Nicaragua de pesos com Celestino Corbacho, José Zaragoza o Carme Chacón-, va decidir no buscar-se problemes amb el PSOE al Govern de José Luis Rodríguez Zapatero.

Si en aquell temps Montilla i el seu equip hagueren jugat amb intel·ligència i sense ser submisos a Madrid, avui possiblement continuarien governant amb major quota d'autogovern i millor règim fiscal. Però la por a l'enfrontament contra els que havien estat els seus companys d'executiu, va poder més que el clam social del país. Estic segur que amb Pasqual Maragall això no hagués passat.

Potser el PSC es va equivocar en aquesta ocasió. Però tothom té dret a rectificar. Encara que la seva postura estigui fixada a dia d'avui, a veure quin serà el seu paper, passi el que passi, el 28S. Al PSC el recordo sempre al costat de Catalunya ...

Com deia l'amic Nacho Corredor, a la seva píndola matutina a El Món a RAC1, el 28S s'haurà de tenir el cap molt fred.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Penseu tots junts que, encara que el vostre orgull o capacitat de ser més estigui en joc, el que veritablement ens juguem el 27S és el nostre futur i el dels nostres fills. És un estat del benestar i de dret basat en la igualtat, llibertat i fraternitat.

Guanyar o perdre, al final, és irrellevant si s'afronta amb esportivitat.