No ens tornem bojos

S'ha acabat, si és que en algun moment havia començat, la minitreva vacacional abans del 27-S. En cinc setmanes ja ens haurem comptat i estarem fent càbales sobre les combinacions per formar majories al Parlament. Cal prendre-s'ho amb calma perquè això no haurà fet més que començar per més que diguin que les urnes resoldran la qüestió. Aquests dies en què el foc creuat ha baixat una mica d'intensitat

-molt menys a Twitter, on els descerebrats no descansen- l'escriptor Suso de Toro va publicar un article que, al marge del seu contingut raonable, tenia un títol molt encertat: La meitat de Catalunya no està boja (l'altra meitat, tampoc). Una bona base de partida per encarar tot el que ve. Al capdavall, el dilluns 28 de setembre s'haurà de seguir (con)vivint. És una premissa que no hauríem d'oblidar si no volem parar, de veritat, tots bojos. Exemples de blanc i negre només d'aquest últim cap de setmana, i al marge de fílies i fòbies: el mesurat i instructiu debat que van protagonitzar -a Twitter, per cert- dos economistes liberals com Xavier Sala i Martín (supporter de Junts pel Sí) i Luis Garicano (assessor de C's), que crisparien els nervis als progres de Catalunya Sí que es Pot, però radicalment enfrontats a compte de la hipotètica independència de Catalunya. Exemple contrari del descontrol a què pot portar tot això: la rèplica del líder electoral del Partit Popular, Xavier García Albiol, acusant de «bèl·liques» i d'evocar «fets molt desagradables ocorreguts a Europa ja fa uns quants anys» (en al·lusió, creiem, al nazisme, que no pas al franquisme), unes polèmiques paraules de l'invisible però imprescindible conseller Germà Gordó, sobre la «plenitud de la nació catalana» i l'anatema dels Països Catalans. I això que el conseller era tingut en els cenacles del poder, igual que el seu  company Santi Vila, com un dels recanvis quan el que quedés de Convergència decidís tornar a la cleda.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Canvi radical

Paciència, doncs, perquè si alguna cosa s'endevina a l'horitzó -de certesa no n'hi ha mai- és que el nostre mapa polític no el coneixerà ningú d'aquí a poc temps, i no necessàriament a causa que l'ONU hagi d'acollir un nou membre.