Anàlisi

Masclisme salvatge i consentit

Revisem a fons què és la masculinitat misògina i decidim castrar-la entre tots

2
Es llegeix en minuts

 A Espanya, els cossos de seguretat protegeixen de forma directa 25.821 dones i en custodien 51.143 més víctimes de violència de gènere. És la punta de l’iceberg, ja que es tracta de les dones que han fet el pas de denunciar. La violència de gènere soterrada o invisible arriba a afectar fins a dos milions de dones. És un problema colossal de masclisme popular i expandit que, ni de lluny, rep el tractament mediàtic, cívic i polític que va rebre al seu dia, per exemple, el terrorisme etarra. No només això, sinó que algunes firmes de la premsa espanyola s’atreveixen a banalitzar el masclisme o dubtar de les dones que denuncien. Deplorable.

Hi ha casos flagrants com el de Sara Calleja a Lleó, que va acabar suïcidant-se aquest 11 de juliol després de posar 19 denúncies, passar per tres judicis i dues ordres d’allunyament trencades que es van saldar amb nou mesos de presó per a l’agressor. A aquestes altures, en moltes presons ni hi ha programes de rehabilitació. ¿Quina és la funció, llavors, de la presó per als maltractadors? Ser l’escola del masclisme, el ressentiment i la misogínia. Se’ns diu que s’han reformat els dispositius penals, policials i d’empara a les denunciants, però és clar que falla tot el sistema des de dalt i des de baix.

Tots els maltractadors són reincidents, agressius, gelosos i insegurs que primer degraden i anul·len les seves dones per, al final, matar-les per sentir-se els més mascles del corral. No són homes, són bèsties que tota la societat consent i empara perquè els codis de la cultura patriarcal segueixen vigents i són compartits. El seu barri i el veïnat coneixen la situació, i de fet qualsevol podria denunciar-los, però la petita comunitat prefereix callar i no ficar-s’hi, consentint amb la seva inacció que aquests mascles segueixin fent de les seves. No són les dones les que han de liderar la resposta, són els homes del seu mateix barri i entorn els que no fan el pas endavant ni volen neutralitzar-los. ¿Per què, si els més mascles són el referent televisiu i de poder?

Notícies relacionades

Vivim temps de regressió social i retradicionalització, ben assumida i consumida pels més joves, alimentada per la telecultura escombraries, les polítiques conservadores que eludeixen la igualtat plena entre homes i dones i un aparell judicial neofranquista que empara la desigualtat de gènere. La telecultura escombraries no fa sinó exaltar la imatge dels mascles educats en gimnasos, hormonats i masclistes orgullosos del seu analfabetisme i el seu paquet. A la vegada, ven una imatge sexuada i inferioritzada de la dona que acaba sent normalitzada i, fins i tot, idealitzada entre els més joves. La ideologia patriarcal més reaccionària segueix viva i legitimada. El 2007, el Tribunal Suprem espanyol va dictaminar que educar per separat nens i nenes a l’escola no és discriminatori. Escandalós.

No ens pot consolar que Finlàn-dia lideri el rànquing de països amb més violència de gènere. No podem callar fins a la pròxima. Revisem a fons què és la masculinitat misògina i decidim castrar-la entre tots. I que siguin els homes els primers a fer-ho.