La llibreria

Florence, la protagonista de La librería de Penelope Fitzgerald, és una de les meves heroïnes preferide. Una dona humil, dolça sense ser embafadora, generosa, discreta, i senzilla de no dir. Una ànima pura i bondadosa que només vol complir un petit somni abans de morir: obrir una llibreria en un petit poble d’Anglaterra on mai abans hi ha hagut res semblant. Aquest petit acte, que d’entrada sembla no implicar més que un modest risc empresarial, té conseqüències de tota mena en la vida de Florence i en la de tots els habitants del poble, que fan aflorar la part més mesquina de l’ànima humana. La que ens porta a destrossar la vida al proïsme, lenta però a consciència, pel simple fet que ens molesta el seu petit atreviment. Perquè, a més, posa en relleu les nostres peculiars mancances. La novel·la transcorre el 1959, però rellegir-la en vista dels esdeveniments que passen constantment al nostre costat la converteix en rabiosament ­actual.

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

El 1904, la família Roquer va obrir una petita llibreria al carrer Gran de Gràcia. El marit va morir al cap de poc temps, i la dona va decidir continuar contra vent i marea el negoci i posar-li el nom de Viuda de Roquer. No tothom va veure amb bons ulls que una jove viuda amb nens petits portés sola un negoci, però la llibreria Roquer va florir i va continuar amb èxit en la mateixa família: travessant guerres i avatars de tota classe, i fins i tot obrint una llibreria més gran uns metres més avall, als Jardinets de Gràcia. Els aparadors de la lliberia Roquer estaven editats amb un gust exquisit, i n’hi havia prou de fer-hi una ullada perquè et vingués de gust llegir tot el que hi exposaven. Fa un any i mig, va haver de tancar per litigis amb el propietari del local, i avui hi ha al seu lloc una botiga de bosses, per si no n’hi hagués suficients al passeig de Gràcia.

I ahir mateix a la tarda, va tancar la petita llibreria que ha estat 111 anys oberta perquè la seva heroica llibretera, Maria Dolors Oranies, néta de la fundadora, que s’ha passat tota la vida venent, aconsellant i disfrutant dels llibres, ja no pot atendre el negoci. M’hauria agradat moltíssim tenir el temps, els diners i l’energia per continuar amb la llibreria. M’hauria agradat organitzar una campanya per salvar aquest diminut però enorme local, on generacions de gra­ciencs hem descobert i comprat tants llibres. Perquè, si alguna cosa en aquest món mereix ser salvada, és aquest refugi de vides en­creua­des que és, al capdavall, una llibreria. Em penedeixo de no haver-ho fet, i aquesta pena continuarà amb mi cada dia al passar-hi i veure els aparadors buits que durant 111 anys (es diu aviat) han mostrat assajos, ­novel·les, diccionaris, llapis i quaderns. Ara estic davant del mar, llegint l’últim llibre que em va descobrir i em va regalar la Maria Dolors, Cartas a Vera, de Vladimir Nabokov. Potser quan arribi el setembre alguna nova Florence obrirà una petita llibreria al carrer Gran de Gràcia número 40. Perdent-me en les bellíssimes cartes de Nabokov, formulo una muda pregària perquè així sigui.