Dormint sense sostre i amb fred

'COMPTAR LA MISÈRIA', PER JOSEP MARIA FONALLERAS

Comptar significa agrupar i crear conjunts perquè, homogenis, puguin ser valorats en la seva totalitat. Comptar és una operació senzilla que es limita a deixar constància del present, sense pensar en l'abans o el després. No trobem en el recompte criteris morals ni hi ha comparació amb altres magnituds que, al seu torn, van ser establertes en un moment anterior. Es tracta només d'observar i ser capaç de sumar sense cap altra obsessió que la de ser precís. Però resulta que no hi ha operacions ni senzilles ni asèptiques, perquè no és el mateix dedicar-se a col·leccionar targetes negres o a establir complicades enginyeries comptables, que sortir al carrer i enumerar persones, aquells desemparats que segueixen sent persones, encara que alguns ho oblidin, i que dormen al vestíbul d'un banc o tirats sobre les voreres.

El senyor que compta sembla que no intervé en la tragèdia del que està estirat sota el llum de neó. Només certifica que es tracta d'un més. Anota les seves pertinences, agrupades en una bossa de plàstic o escampades a la intempèrie, pot ser que calculi la seva edat i després li atorga un número. Proveït, no obstant, amb les armes d'un llapis i un tros de paper, lluita per la dignitat del dorment, a qui no destorba ni desperta ni inquireix en la nit sense ànima. Només compta. Però en aquest recompte es descobreix la pietat del que, comptant, participa també de la misèria. Per vèncer-la.

'PERDRE-HO TOT', PER EMMA RIVEROLA

Sóc un número. Sóc vent. Sóc pluja. Sóc asfalt i banc i fred i por. Sempre por. Sóc el que no vols veure. Sóc l'home invisible que camina seguint el rastre de la teva ombra, intentant recobrar uns passos que vaig perdre, buscant-me en el reflex del que vaig ser. Passaràs a prop meu i ordenaràs als teus ulls que desviïn la mirada. No t'ho retrec. És aquest maleït mur que ens separa. Ni t'imagines com n'és de fàcil traspassar aquest mur per venir amb mi. Però després es torna més dur que l'odi d'un nen, més gruixut que el pany de qui ja no t'estima. I només queda escapar-se. Fugir de tot el que vas ser.

Sóc l'home que vola. El que va deixar en terra un treball, una família, un sofà, un llit i uns somnis. Mai ningú s'ho imagina. Ningú fantasieja amb estar aquí, estirat en un portal, mentre algú et compta per saber la xifra d'habitants de l'altre costat del mur.

Notícies relacionades

Finançament, ni tan poc, ni tant

Aplicar la llei amb tot el rigor

Sóc l'home que repta. La mirada enganxada al terra. Sempre humiliada, sempre mirant els altres des d'uns pams avall. Amb la brutícia incrustada en la pell i la humitat en els ossos. ¿Recordes que divertit que era de nen mirar el món des de terra? Per a mi, el joc es va acabar. Sóc l'home de ferro que es dóna cops contra un mur. Sóc l'home ratpenat que vola. L'home aranya que s'arrossega.

En realitat, sóc un súper heroi. Això sí, un dia vaig perdre els meus poders.