La mala medicina que agrada als rics

La medicina no és una ciència sinó un producte cultural fruit de condicionants ideològics, econòmics, polítics i religiosos. La medicina té unes bases científiques, però en l'exercici diari de la professió existeixen àrees d'incertesa, i sovint allà on sí que existeixen evidències sòlides, aquestes es transgredeixen per ignorància, afany de lucre o suposada autoritat professional. Lamentablement, el públic no és conscient de la variabilitat de la medicina que s'ofereix en diferents entorns socials, geogràfics o ideològics. El tema és molt extens, però avui voldria concretar-lo en els tractaments mèdics que busquen i reben les persones adinerades,

¿QuinA és la manera de pensar del pacient ric respecte de la seva salut? Molt simple: disposa de recursos econòmics suficients per pagar qualsevol atenció que es pensi que necessita, amb raó o sense. ¡Només faltaria que no aprofités el seu patrimoni per cuidar-se! Per tant, digui'm, doctor, què és el millor per a la meva salut: quantes revisions he de realitzar, amb quina màquina m'he d'operar, quin medicament m'aconsella... Naturalment, el desconeixement per part d'aquest pacient de les evidències científiques que podrien donar sentit als seus desitjos és absolut, i disposa de poc temps per estudiar fonts dignes de crèdit. N'hi ha excepcions. Segons diu la llegenda, Lee Iacocca, excap de Chrysler, que a més de molt ric és molt llest, va posar a treballar un grup d'enginyers sense conflictes d'interessos en la recerca de la millor evidència científica disponible per tractar-se d'un càncer de pròstata. Per regla general, el pacient ric és receptiu als cants de sirena, des dels robots fins a l'últim medicament aprovat, passant per la radiologia més sofisticada. Molts acaben sent vomits (víctimes de les modernes tecnologies de la imatge, en l'acrònim en anglès).

Ara el metge. No només entreveu un lucre econòmic: el client acabalat, a més, proporciona relacions i més pacients igualment acabalats. Se l'ha de satisfer i explicar-li històries d'acord amb la seva psicologia. Als metges els ve de meravella aquesta predisposició dels seus clients cap a l' últim i el més car, perquè fins i tot jugant contra l'evidència científica, fins i tot perdent la partida, sempre hi ha una sortida fàcil: hem fet tot el possible. Es recorre també a l'argument que alguna cosa s'ha de fer, no solament amb visos a una possible malgrat que difícil curació, sinó perquè les coses no empitjorin. Com que rarament es pot objectivar la quantitat i la velocitat del suposat empitjorament en cas de no aplicar-se el (costós) tractament previst, el nostre acabalat pacient optarà probablement per l'alternativa cara; al capdavall, els seus diners estaran ben utilitzats si són per pagar el que se li ven com el millor per a la seva salut.

Les conseqüències. En general, el binomi pacient ric/metge complaent s'acaba malament. Les revisions descobreixen malalties imaginàries que encadenaran per a tota la vida vida el nostre vomit al seu metge i a la indústria farmacèutica, si no és que condueixen a més exploracions o a operacions innecessàries. Els especialistes espremen el nostre empresari/a, la nostra celebrity, el nostre esportista top ten, proposant-li tractaments onerosos sense aval científic. Pitjor encara si es tracta d'una dona. L'anomenada salut de la dona proporciona immenses oportunitats de lucre als centres privats (i malbaratament per als públics, tot sigui dit).

I és que, al capdavall, tot és opinable, es diu, i s'ha de buscar segones opinions si la primera no és prou optimista. Sempre hi haurà un oncòleg disposat a administrar un nou fàrmac que està en proves, o un cirurgià -¡el millor!- que intentarà l'impossible, o un radiòleg que eixamplarà l'artèria que s'ha estret. Opcions, totes elles, que reporten avantatjosos beneficis a metges i empreses però d'una eficàcia impossible de garantir i de preveure. Però el ric creu fermament que els seus cabals podran canviar el seu destí. Jean Mitchell, professora d'Economia de la Salut a Georgetown, parla del pacient com a «caixer automàtic»; Jörg Blech, periodista mèdic, de la consulta com a «supermercat».

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Resumint: sovint els pacients acabalats cauen en mans de metges poc escrupolosos i menys estudiosos que la majoria dels professionals que treballen en el sistema públic. Són sotmesos més sovint a proves innecessàries que de vegades posen en risc la seva vida i se'ls opera amb criteris molt més laxos que els que indica la investigació clínica.

Avui m'ha agafat per generalitzar i sé que no es fa. En el sector privat també hi treballen excel·lents i assenyats professionals. I en el sector públic abunda el pilota mediocre i el subornat per la indústria. Però la seva cultura és una altra. I al capdavall, quan parlem de medicina parlem de cultura.