La llibreta de Rajoy

Stefan Zweig escriu a El món d'ahir que «la història, obeint una llei irrevocable, denega als contemporanis conèixer en els  seus inicis els grans moviments que determinaran la seva època». Mal presagi per als que pensen que en aquest petit racó de món ja han aparegut tots els  signes del que passarà a partir del setembre. Algunes persones tenen (¿tenim?) la mania de creure que els dies que vivim són transcendentals. Al capdavall són els nostres dies. ¿Però quantes vegades la història no s'ha parat i ha deixat per a un altre moment allò que semblava inevitable?

Quan d'aquí  50 anys, uns historiadors que ni tan sols han nascut avui intentin desentranyar què vam fer aquí a principis del segle XXI, ja hauran resolt l'asserció de l'escriptor vienès i sabran el resultat del partit. Però per saber per què es va acabar com es va acabar hauran de fer com els seus mestres: estudiar-nos.  ¿On va errar aquest o aquell?  ¿Quina opció no va veure?  ¿Què va interpretar malament? ¿Va subestimar alguna cosa o algú?

Tornar

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Consultaran milers de textos. Alguns d'útils, molts altres només seran soroll. Des que el pamflet i després la premsa es van convertir en arma per difondre idees a principis del XVIII, és més fàcil investigar. Però també hi ha el  que va quedar ocult o el que algun protagonista va publicar molt després, quan ja tot havia passat. Memòries, cartes, dietaris... Llocs on la gent se sincera i, encara que només expliqui la seva veritat, ens ajuda a comprendre.

Luis Buñuel deia al final de les seves memòries que el que el molestava més de la mort era perdre's el que passaria al món on havia viscut. Li hauria agradat tornar cada 50 anys per fullejar els diaris i algun llibre. Posats a imaginar que aquest desig pogués fer-se realitat, un tornaria amb la curiositat de saber si s'haurien trobat les notes privades de Rajoy. Si algú s'hauria topat amb una llibreta de paper amb espiral, de les de la seva època de l'escola, on hi hauria escrit amb traç ferm i monòton, com quan el mestre et castigava a copiar: «Espanya no es trencarà, Espanya no es trencarà, Espanya no es trencarà...» Així, fins a milers de vegades.