El Brasil, ni tan miraculós ni tan desastrós

El Brasil va estar de moda fins al Mundial del 2014, però des de fa uns mesos el país i els seus governants han passat a ser el blanc de totes les crítiques. On fa uns anys els analistes veien el miracle carioca i un lideratge continental, avui veuen un país ineficient, massa orientat al mercat intern i paralitzat per onades recurrents de protestes socials, atacs especulatius i escàndols de corrupció. No obstant, si s'analitza la realitat del país, ni va tenir un exercici tan miraculós ni ara és tan desastrós.

El que sí que és necessari destacar és que, contra tot pronòstic, el Brasil ja suma 30 anys ininterromputs d'eleccions competitives, i amb això ha completat el període democràtic més llarg en la història del país. Això, que ara sembla fàcil, no era tan obvi el 1985, quan Fernando Collor de Mello va guanyar la presidència i al cap de poc temps va haver de dimitir per múltiples escàndols de corrupció. És a dir, que si bé les perspectives de consolidar una democràcia a mitjans dels 80 eren incertes -per la corrupció, la falta de lideratge, el fraccionament partidari i una inflació galopant-, avui ningú dubta ni de l'estabilitat del règim ni de la solidesa i la  solvència de la seva economia.

Amb l'arribada de Fernando Henrique Cardoso, del Partit de la Social Democràcia Brasilera, i la posterior del Partit dels Treballadors de la mà de Luiz Inácio Lula da Silva i Dilma Rousseff, l'eix de la política nacional brasilera s'ha estabilitzat i s'ha convertit en una competència entre dos blocs: el del PSDB i els seus aliats al centredreta, i el del PT i els seus aliats al centreesquerra. Sota aquesta arquitectura bipartidista coalicional, els temes fonamentals del país han sigut objecte de consens, i això ha donat lloc a previsibilitat econòmica, estabilitat política i grans avanços en els temes clau de país.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Però no tot és de color de rosa. Malgrat el que he exposat, malgrat haver crescut a una taxa mitjana anual del 3% del PIB entre el 1960 i el 2011 i haver combinat una notable estabilitat macroeconòmica, amb una baixa inflació i un superàvit fiscal primari, el Brasil segueix tenint molts problemes. Si haguéssim d'exposar els colls d'ampolla més rellevants per al desenvolupament del país, n'exposaríem tres. En primer lloc, el poder que encara (re)tenen les elits econòmiques que controlen una enorme quantitat de recursos del país i que tenen un accés privilegiat al disseny de les polítiques públiques. En segon lloc, la permanència d'una cultura de la corrupció que s'escola en tots els estrats de la societat i que és molt difícil de combatre. I en tercer lloc, la baixa qualitat de la burocràcia pública, sobretot en els nivells intermedis i baixos, que moltes vegades obté el seu lloc a través de xarxes clientelars i que no és de carrera ni permanent.

Òbviament, podríem afegir altres passius, com que les infraestructures encara són deficients o que l'economia depèn massa de les rendes dels recursos naturals; però el pitjor d'ells es connecta amb el primer dels problemes assenyalats, que és que el Brasil segueix sent un país enormement desigual.