Vetllada a l'Alhambra

Arribem amb un pam de llengua, després d’enganxar totes les caravanes dels divendres de sortida de Barcelona. Ens perdem a l’entrar a la Garriga, el GPS i Siri confabulats per despistar-nos. A l’entrada del cine Alhambra, Josep Maria Miró i el seu fill ens esperen. La sala, pintada en tons pastel, acollidora, a vessar, està bullint de xivarri i vanos. Presento la pel·lícula atropelladament, em sento culpable per arribar tard i tenir la gent esperant. Abans de sortir de la sala, miro el seu fantàstic sostre i penso en la primera vegada que s’hi va projectar una cinta, el 1928. Més de 86 anys i aquí seguim. Resistint.

Mentre es projecta el film, anem a menjar i ens expliquen l’odissea que ha suposat recuperar el cine: Miró s’encarregava de la sala des dels anys 70, lluitant per portar una programació de qualitat, barrejant sàviament pel·lícules d’autor amb pel·lícules per a tots els públics. Quan la necessitat d’un projector digital es va imposar, el seu fill, un autèntic estrateg, va concebre una campanya per mobilitzar les forces vives de la Garriga, cinèfils, artistes, amics i fins i tot persones a qui no els agrada el cine especialment, però que es van adherir al projecte de salvar l’Alhambra.

La sala compta avui amb butaques que porten el nom dels que van contribuir d’alguna manera a fer que el cine continués el seu camí. Des d’aleshores, l’Alhambra busca maneres d’arribar al públic amb celebracions, conferències, activitats per a nens i una programació molt intel·ligent que està aconseguint captar per al cine nous espectadors. Quan es va produir la reobertura de la sala, el clan Miró hi va portar el nen de Cinema Paradiso, avui ja adult, com a símbol del que ha de ser el cine avui: una il·lusió, una narració, una història compartida.

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

Tornem a la sala per a un col·loqui amb el públic,  però abans veiem la flamant cabina de projecció, amb les parets encara amb fotografies d’actors i directors que han alimentat, amb les seves pel·lícules, els somnis de diverses generacions d’espectadors. Josep Maria Miró està exultant al veure la resposta de la gent. Veig cares felices, brillants de suor. Sí, fa molta calor a l’Alhambra, perquè les aportacions no han arribat per a l’aire condicionat, però s’hi respira un am­bient de festa i a ningú sembla que li importa quedar-se una estona més. Les preguntes se succeeixen, malgrat que ja és tard i tot i la temperatura. Preguntes originals, divertides, intel·ligents, que em fan pensar sobre el treball fet i veure’l des d’una llum diferent: el millor regal que se li pot fer a un autor.

Però també em regalen diversos llibres, un paquet de botifarres, una samarreta del Cineclub la Garriga, gran defensor del cine d’autor, i una placa amb el meu nom en una de les poques butaques que queden lliures. Una vetllada formidable. ¿Què més es pot demanar?