31 maig 2020

Anar al contingut

Ja no sóc del Barça

Xavier Sardà

Felicito el guanyador, però ja no sóc del Barça. No passa res i no crec que a ningú li importi gens ni mica, però ja no sóc del Barça. Al veure les imatges dels quatre aspirants a president mostrant la samarreta sobiranista al costat dels candidats i representants d'una opció política determinada, ja no sóc del Barça. No ho sóc racionalment. Quatre candidats del Barça fiscalitzats per les càmeres i la societat civil. Tots amb la samarreta per si els faltava algun vot però, sobretot, per quedar bé. Tots en la declinació de la llista de Mas cap a la independència sobtada. ¿Què deu pensar un culer votant de la CUP? ¿I un culer votant socialista o de Ciutadans? ¿Què deu pensar un culer de Podem o d'Iniciativa? Ens sembla normal el que és senzillament inacceptable.

La senyora Muriel Casals és una molt respectable candidata d'una opció política concreta i també el senyor Jordi Sànchez d'una ANC legítimament independentista, però la pregunta subsisteix: ¿A què ve la seva imatge amb els quatre candidats? ¿A què ve el compromís de país i les seves especificitats partidistes?

Aquí hi ha molt poca gent que tingui el valor de dir el que realment pensa. Sona gairebé petulant, oi? Doncs sí, a Catalunya es contemporitza fins a límits inenarrables. Naturalment no parlo dels que són independentistes, que viuen feliços en una espècie d'intensiu Mobile Congress sobiranista. Parlo dels pusil·lànimes que no s'atreveixen a dir que no ho són. Parlo del cangueli amb què molta gent diu en veu baixa que Mas n'ha fet un gra massa i que això serà un desastre. Parlo dels acovardits i les seves pors.

El discurs orgànic

Em refereixo als que gairebé tapant-se la boca asseguren que això de la independència és inviable i esperen que no prosperi. Parlo de l'acovardiment dels que sentint-se amenaçats pel discurs orgànic decideixen callar. Parlo dels gemegaires de l'AVE i del pont aeri que anuncien l'ègida de les empreses catalanes però només en llenguatge gestual. Parlo del silenci públic i del murmuri privat.

I així, entre el que no es diu i el que es calla, ara li toca al Barça. Era qüestió de temps. És bastant més fàcil denunciar la indignitat de portar Qatar a la samarreta, que poder alliberar el Barça de la manipulació política catalana. El Barça ha deixat de ser més que un club per ser el vostre club: una pura estructura d'Estat.

Entre els quatre candidats a la presidència del Barça, ¿cap ha tingut prou enteniment per evitar les imatges amb els representants d'una opció política concreta? ¿Haurien fet el mateix amb gent del PSC, Ciutadans, el PP, Unió o Podem? ¿O és que no és el mateix? Potser no. Potser tenen raó i aquí només hi ha una llista seriosa i tota la resta és morralla apàtrida.