ARTICLES D'OCASIÓ
Tornar a veure 'Vivir'
Igual que un torna amb por als llocs que recorda de manera idealitzada i posa tota mena d’excuses per no tornar-se a reunir amb els companys de l’escola d’una infància que rememora com un temps feliç, així a vegades tampoc volem tornar a llegir els llibres o revisar les pel·lícules que ens han deixat empremta. Perquè som persones diferents de les que érem quan ens vam enfrontar per primera vegada a aquelles obres, tenim por de ser més sofisticats, més savis, més pragmàtics o més crítics del que vam ser aleshores. En general, no acostumo a emportar-me grans decepcions en aquests viatges al passat a través de llibres i pel·lícules, perquè sempre assumeixo la distància com una cosa natural, i el que m’alegra és retrobar-me amb el lector o l’espectador que vaig ser, encara que l’obra ja no tingui l’envergadura que li vaig atribuir. Com amb els àlbums de fotos, un no els recupera per posar-se a jutjar el bigoti del seu avi ni el pentinat de la seva mare, sinó per establir un vincle secret entre el que ells aparentaven en aquella imatge i el que podem reconèixer de similar en nosaltres mateixos tant de temps després.
Un dels meus records recurrents d’infància és un greuge. Té a veure amb la pobresa i la precarietat dels meus recursos informatius. Amb prou feines podia anar a dos cines al meu barri, la tele de casa era en blanc i negre i només tenia dos canals, no disposàvem de vídeo ni internet i la biblioteca només ens deixava treure dos títols en cada tacada. Però el greuge és que, sense jo buscar-ho, era habitual que la programació de la tele o dels cines pròxims m’oferís sorpreses meravelloses. Recordo molts cicles increïbles que em van ensenyar a mirar i un programa doble en una sala de barri que incloïa Dersu Uzala, la pel·lícula de Kurosawa que em va canviar la manera de pensar com un revelació gairebé religiosa. Mesos després, el nom del director ja formava part de la meva agenda particular. Així que vaig decidir veure a la televisió la seva pel·lícula Ikiru, traduïda com a Vivir. Durant anys només recordava la imatge d’un avi moribund assegut al gronxador d’un parc que havia ajudat a construir.
De jove cinèfil, vaig córrer a tornar a veure-la i, encara que va consolidar la meva opinió, la segona visió no va deixar una marca tan indeleble. En aquell moment, la meva actitud era la d’un alumne que fa els deures, que accedeix al coneixement que considera necessari. Però va quedar el rastre del nen que no tenia cap dada ni cap intenció i la mirada de llavors va perpetuar imatges més innocents, però també més contundents. Al reeditar-se en Blu-ray he tornat a veure Vivir, que és una pel·lícula d’enquadraments prodigiosos, però m’he adonat que va deixar en mi alguna cosa més que la imatge del vell al gronxador: va deixar una idea de la política. A través d’un relat, que avui em pot semblar subratllat i fins i tot obvi en alguns fragments, vaig recuperar el que m’havia commogut. No era només la imatge, sinó el sentit que tenia al darrere, la idea del món, l’ànima de la pel·lícula, el seu joc de contrastos, que m’havia condicionat des d’aquella llunyana nit a la sala de casa fins a l’últim bri d’opinió que se’m desperta després de llegir els diaris d’aquest matí.
