Anar al contingut

Grècia i Catalunya

Ernest Maragall

Una de les pàgines més cèlebres de la història catalana té Grècia per paisatge: la dels almogàvers marxant de Constantinoble, arrasant al seu pas part de Macedònia --la “venjança catalana”, que no va respectar ni el mont Athos-- i recalant finalment a un Atenes més poble que ciutat, on van edificar una torre de guaita a tocar del Partenon i van romandre-hi quasi un segle sota l’oneig de la senyera. També n’onejaven aquesta setmana, a Syntagma, durant la celebració del 'no' a les condicions de la troica. Un 'no' majestàtic, rotund. També un 'no' d’interpretació no gens fàcil, malgrat que perfectament comprensible.

Grècia ha estat el laboratori principal de la troica i els resultats estan a la vista. Mentre que en acabar 2014 els creditors fruïen de veure un primer superàvit públic disponible per pagar interessos --l’anomenat superàvit primari-- i un incipient equilibri exterior, els ciutadans grecs només veien minvar la feina i els serveis públics i créixer l’atur i la pobresa. El pagament del deute passava per sobre d’ells, castigats per pecats que no està ni mica clar que haguessin comès. De fet, i segons Varufakis i molts altres economistes, uns pecats que en realitat no eren sinó el fruit d’un disseny insuficient de la zona euro. Un anatema que ha fet odiós Varufakis molt més que no ho ha fet la seva ostensible altivesa, puix que aquell tornava el deute com un bumerang contra la troica.

Segurament, la dignitat grega recuperada aquest diumenge era aquesta, la de qui passa de sentir-se culpable a saber que és víctima; perquè la culpabilitat els feia acceptar la condemna i descobrir que són víctimes els fa prou forts per rebel·lar-se. Tot deute suposa un crèdit simètric i igualment responsable i sotmès a beneficis o pèrdues. Pretextar culpes exclusives del deutor, acusant-lo de desvagat i defraudador, és tan injust com erroni. No és cert que Grècia sigui improductiva --està al lloc 40 mundial segons PIB per càpita--; que no pagui impostos --recapta per sobre d’Espanya--; o que no treballi --segons l’OCDE, és el país europeu que treballa més hores--. I pel que fa a l’argument que ningú els obligava a endeutar-se, és perfectament reversible: tampoc ningú obligava els creditors a donar crèdit. I si a sobre la proposta imposada pel creditor fa augmentar el deute, com ho ha fet amb l’austeritat, llavors sembla evident que el deutor no en té cap culpa.

La llei del pèndol, però, tant pot fer estralls en un extrem com en l’altre. Les dues parts tenen les seves pròpies culpes, encara que no les mateixes, i alhora són còmplices de la fe monetarista imperant quan es va crear l’euro i segons la qual tot rutlla d’allò més bé si la intervenció pública es minimitza i limita a controlar la massa monetària --quelcom que, entre altres, va donar lloc a tipus d’interès reals negatius, tant a Grècia com a Espanya, afegint gasolina al foc de la bombolla de crèdit i deute--. La mateixa fe que en esclatar la bombolla dictaminava culpable la despesa pública i aconsellava l’austeritat fiscal com a remei, deprimint l’economia alhora que feia augmentar encara més el deute que pretenia reduir. Com en tantes ocasions a la història humana, una falsa teoria convertida en doctrina, i els interessos d’aquells a qui convenia, passant per sobre i anihilant l’home.

La renúncia a fer política econòmica de cap mena ha acabat posant l’economia per sobre de la política. Per això abans de res, per resoldre la crisi grega i l’efecte dominó que pot provocar, cal desemmascarar doctrines, falses teories i els interessos que les sustenten i se n’aprofiten. Que per fer una veritable Unió Europea cal molt més que un banc central obsessionat en l’estabilitat de preus ja és, per sort, públic i notori; cal una unió política i una unió fiscal que permetin fer política econòmica; cal superar l’actual mosaic d’estats competint entre ells fins a arribar a fer dumping, tant social com fiscal, i construir uns veritables estats units europeus. L’atzucac grec hauria de servir per accelerar tot això; altrament haurà estat inútil tant si es torna a un tercer rescat en tot semblant als anteriors com si, encara pitjor, s’acabés amb un Grèxit.

I això ens retorna a Catalunya i el seu anhel d’esdevenir un nou estat d’una nova Europa. Una quimera si la UE ignora avui el clam grec, s’aferra a la doctrina neoliberal i no és capaç d’establir una governança econòmica capaç, entre altres, de resoldre l’afer grec com hauria de resoldre el d’Espanya, amb els problemes amagats sota unes transferències fiscals del tot insostenibles i sense les quals més d’una CCAA estaria en una situació molt pitjor que Grècia.