LA RODA

¿Són gent normal?

1
Es llegeix en minuts

Sembla que el panorama a can Barça es comença a clarificar. Dissabte passat a les nou del vespre, després d’una cursa intensa i contra rellotge per aconseguir 2.534 signatures de socis blaugrana, cinc precandidats van passar el tall i van ascendir a l’honorable categoria de candidats oficials a la presidència del FC Barcelona. Tot un privilegi i, també, tota una oportunitat per al seu futur professional i personal.

Dels dos aspirants que han quedat descartats, em sap especialment greu per un. Es tracta de Jordi Farré. No el conec de res, tampoc puc dir que em caigui bé i no tinc ni idea del seu programa... Si lamento la seva absència és per pura curiositat, per la simple raó que, sense ell, sembla que ens quedarem sense saber com dirigiria el Barça una persona normal. I és que és així com ell definia la seva candidatura: «Som gent normal». Un nom tan simpàtic i entranyable com increïble i impossible. Més aviat, posats a valorar-la, em sembla una broma ingènua i innocent, perquè si una cosa tinc ben clara, com a soci modest que sóc, és que no és precisament fàcil arribar a ser candidat a presidir el Barça i que si algú ho aconsegueix és qualsevol cosa menys una persona normal. Sense necessitat de repassar la llarga llista d’anormalitats i d’estranyes actuacions que han caracteritzat els últims presidents de l’entitat, l’argument definitiu que confirma l’excepcionalitat de qualsevol aspirant al càrrec és el requisit indispensable de presentar un aval de 75 milions d’euros. Per tant, no crec que es pugui considerar normal algú que pugui arriscar aquesta quantitat o, encara pitjor, algú que disposi d’uns amics que siguin tan amics que li deixin 75 milions per a l’aventura. Així doncs, davant d’aquestes eleccions, si una cosa resulta evident és que, ara per ara, i si les normes no canvien, es del tot impossible que un grup de gent normal arribi mai a la presidència del Barça.