'Yo no soy esa'

El 1972 un èxit es va colar en les llistes. La seva autora es deia Mari Trini, tenia una paràlisi facial parcial i alguna cosa en els seus moviments, en els seus ulls clars de mirada profunda, la feien diferent. Jo havia oblidat la cançó encara que, com moltes melodies de la infància, estava gravada en el còrtex, quan a la web mujerymemoria.

org vaig tornar a escoltar-la. «Yo no soy esa que tú te imaginas, una señorita tranquila y sencilla que un día abandonas y siempre perdona. Esa niña sí, no, esa no soy yo». Em va sorprendre. La vaig comprendre com no l'havia entès mai. «Yo no soy esa que tú te creías, la paloma blanca que te baila al agua que ríe por nada diciendo sí a todo. Esa niña sí, no, esa no soy yo».

¿Com devia sonar a les oïdes de les espanyoles i, sobretot, dels espanyols el 1972? I el pitjor de l'assumpte, ¿per què 43 anys després em seguia resultant vigent? Perquè tenim un embolic molt gros amb la identitat de les dones, per això. Amb com volem ser, com som, com ens veuen i com volen que siguem. Per desenredar aquest embolic potser el primer que hem de conèixer és la veritat i aquest és l'objectiu de mujerymemoria.org, que des del 2012 recull la història oral de les dones al nostre país tal com elles mateixes l'expliquen parlant de temes com, per exemple, la transició. Aquest arxiu, dirigit per la professora del Queensborough Community College de Nova York, Aranzazu Borrachero, és un tresor com tresors són els que recull, arxiva i preserva la Universitat Autònoma de Barcelona a la Unitat d'Estudis Biogràfics, liderada per la professora Anna Caballé.

I és que a Espanya no abunda la tradició memorística, autobiogràfica o senzillament de diaris personals, un hàbit més comú en altres països. Se solen queixar els historiadors que qui va protagonitzar o va ser testimoni d'esdeveniments excepcionals no es presta a explicar la seva experiència. No obstant, aquests testimonis són necessaris per reconstruir els fets. La veritat necessita moltes perspectives i és aquesta riquesa la que, independentment de la qualitat literària, garanteix una aproximació més gran al que ahir va determinar el nostre avui.

Però no tots tenim aquesta avarícia en el donar-nos. Fer un treball biogràfic no només ordena la nostra pròpia experiència i pot tenir una funció terapèutica, sinó que d'alguna manera ens legitima davant els altres. Quan Paco, el pare de la meva amiga Mónica, va decidir explicar la seva vida en uns quaderns que repartiria entre els fills en el seu 80 aniversari, no hi va haver regal amb què la seva prole pogués compensar-lo. Descobrir com de nen havia viscut la guerra civil, va explicar des de la seva molt conservadora posició política altres enigmes vitals. Com en un puzle, al final totes les peces encaixaven. La biografia dels nostres pares, avis i besavis està inscrita en la nostra, i saber més sobre ells ens permet viure millor amb nosaltres mateixos.

Notícies relacionades

¿Ha tornat Vinícius?

¿Pot seguir Sánchez?

La Unitat d'Estudis Biogràfics recull material autobiogràfic, ja siguin cartes, diaris o memòries, fins i tot aquells documents que ens semblen menors, agendes, anotacions de persones anònimes i que tantes vegades acaben en mercats o contenidors. Ho fa perquè «permet un millor coneixement de la nostra societat». Són els anomenats egodocuments, en què, per una vegada, el prefix ego no té connotació negativa. El que es busca i aporta és la incidència dels fets en la intimitat de les persones. Alguns diran que vivim un auge del gènere, que blogs, Facebook, Twitter i similars compleixen aquesta funció, però és molt diferent la revisió metòdica de la pròpia vida en un diari per a consum propi que ningú llegirà, que l'exposició immediata per al públic. Anna Caballé ho explica molt bé en el seu assaig Pasé la mañana escribiendo. Poéticas del diarismo español, amb què al maig va guanyar el premi Manuel Alvar d'Estudis Humanístics. «Pasé la mañana escribiendo» és una frase dels diaris personals de Zenobia Camprubí, la dona de Juan Ramón Jiménez, però els que sentin curiositat pel gènere poden començar pels excel·lents diaris de Rosa Chacel, Carmen Martín Gaite o Alejandra Pizarnik, entre altres.

«Yo ya no soy esa que se acobarda frente a una borrasca. Luchando entre olas, encuentra la playa. Esa niña sí, no, esa no soy yo». Poc sabem de Mari Trini i de tantes dones que com ella van viure contracorrent, però amb absoluta discreció, sense exhibir les seves dificultats o les seves opcions de vida. Potser les lletres de les seves cançons o la manera que les interpretava ens puguin donar pistes. Per a les dones del futur, serà important que nosaltres no siguem unes desconegudes com les que ens van precedir. Les empremtes dels altres serveixen per trobar el nostre propi camí. El rastre de la vida privada és subtil, però tan determinant i tan necessari per a la comprensió de la història d'una societat com els grans esdeveniments.