El puzle grec

Com que són moltes les peces al meu entendre necessàries per comprendre la situació grega, ho faré amb píndoles resumides. Demano disculpes per obviar matisos. No sabem amb certesa la situació econòmica. Fa temps que les dades són de mal fiar per poder fer una anàlisi objectiva. Aquest és un handicap gran en un món global. La incertesa i la manipulació campen tranquil·lament.

Sabem dels errors del passat: els rescats del 2010 i 2012 s'haurien d'haver fet amb condonacions més grans, no per la transcendència que avui pugui tenir el deute -no és tant com es diu, molt està ajornat al 2020 i els interessos són baixos-, però així no hi hauria idees errònies, com que és el deute qui crucifica els grecs.

El deute grec en bona part el tenen els governs (26.000 milions d'euros li han tocat a Espanya, que sabem que no va sobrada de superàvits) i institucions no voltors (el BCE de Mario Draghi, per exemple). Molts dels privats que havien prestat a tipus d'interès prou elevats en el seu dia van poder centrifugar els crèdits a la Unió Europea. Això va ser un gran error, però anava a favor, i no en contra, dels grecs. De fet, fins a l'estiu passat, aquest alleugeriment permetia encara als bancs grecs recórrer al crèdit internacional. No és cert, per tant, que els diners dels contribuents europeus estiguin anant ara als bancs francesos i alemanys, via rescats grecs.

Certament, part dels diners que ha deixat el BCE han servit per finançar, tornar, renovar el  deute grec. I només a l'entorn del 10% per alimentar-ne de nou. Però això no és un càstig d'Europa: ha facilitat que complíssim amb els creditors tipus FMI per suavitzar els acords dels deutes encara pendents. El Fons es postula com a ajut a l'estabilitat de les crisis internacionals, però té accionistes que no tenen obligació de finançar els excessos de despesa corrent davant del qual un maltret Estat aconseguia recaptar.

Els diners que ha deixat el BCE a Grècia (per un país si fa no fa com Catalunya) han augmentat en un any en més de 75.000 milions. Ha donat liquiditat als bancs grecs, via banca nacional, per mantenir l'economia, i no -se suposa- per alimentar els dèficits dels governs grecs, tot i que els paranys són de difícil control. Aquells euros són passius en el balanç del BCE, l'increment del qual es veu amb preocupació per part de qui li tocarà probablement la major part del fiasco si les coses no es redrecen a Grècia: Alemanya. ¿Per quina raó els alemanys o els espanyols s'haurien de fiar més del Govern grec que els mateixos nadius? El 2014 hi havia a Grècia 180.000 milions en dipòsits domèstics als bancs. Avui, 139.000. ¿Subscriurien els grecs amb aquests dipòsits una emissió de deute patriòtic fiant els seus estalvis al Govern?

En l'àmbit geopolític, Ucraïna ha jugat a favor d'envalentir els grecs (la mirada russa a la Mediterrània ha fet que Obama pressionés la UE). Però les manifestacions dels podem, des de Bulgària fins a Portugal, passant pel passeig de Gràcia/Provença, ara els juguen en contra: la UE no es pot permetre mostrar tanta debilitat. Han estat massa les abraçades de Juncker amb les contraparts -i a la vista del que ha passat, amb poc resultats- per ara no haver de marcar múscul perquè quedi clar qui mana a Europa. Que els poders a Europa són almenys compartits, que la política fiscal té unes regles, i que si a algú no li agrada l'ortodòxia i vol decidir per un mateix no ha de tenir deutes. O ha esborrar-los dels seus balanços, però abandonant el club.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Alemanya ha preferit empènyer l'FMI per fer creïble l'ortodòxia, possiblement perquè veia dèbils els francesos i italians. Això és símptoma també de la debilitat europea. Però Christine Lagarde sembla que de tant en tant se sent utilitzada i vol afluixar. I és aleshores quan ressorgeix el ministre de finances alemany. Però ha tingut clar que Draghi no assassinaria Grècia retirant l'ajut d'emergència. Fa bé. És un tema polític que altrament erosionaria i molt el paper del supervisor. La Unió Europea no pot improvisar constantment i la manca de robustesa de la seva jurisprudència li pot acabar jugant molt en contra.

Quan algú ancora la seva posició al resultat d'un referèndum abandona aquells marges que necessita per fer política: no tan sols la de la casta, sinó la més noble: la del pacte i la transacció. Alexis Tsipras crec que aquí s'ha equivocat. I qui en aquest joc s'equivoca, té les de perdre. Amb la decisió presa diumenge, mal si surt sí com si surt no. Llàstima. Perquè en el fons, a alguns el que ens sap més greu és que tota la plèiade d'analistes dels EUA que deien que això de l'euro era una broma, que els estats units d'Europa no resistirien aquesta mena d'embats, ara es freguen les mans. Krugman inclòs. Universitat Pompeu Fabra.