#ouyeah
Perdona però perdona
Que no t'expliquin històries. Ni regals, ni aniversaris, ni tan sols el millor polvo sobre el millor llit. L'amor del bo es demostra només en tres moments clau: en el fracàs, en la malaltia i en el perdó. Tot el que no sigui aquests tres moments, tot és mentida. Autoengany emocional. Facilitat d'afecte. Un estimar-se mentre ens sigui còmode. I és que fins i tot els vaixells de motor avancen amb vent a favor.
El fracàs i la malaltia vénen, normalment, sols. No cal anar a buscar-los enlloc. Són les hòsties que et dóna la vida sense que les demanis, i moltes vegades sense que ni tan sols les mereixis. És veritat que hi ha gent que compra més números que d'altres, però en general solen ser vivències tan inesperades com injustes.
L'única ocasió que depèn de nosaltres d'alguna manera és el perdó. Perdonar és l'única activitat que ens fa amables, és a dir, éssers dignes de ser estimats. Anteposar el dret de l'altre a equivocar-se, davant la nostra presumpta obligació de fer de jutges implacables davant les faltes dels altres. Oblidar-nos del nostre dolor i pensar només en el dolor aliè, deixar de banda la nostra falsa superioritat momentània i conjuntural per tornar a anivellar les coses, i ser conscients que nosaltres també podrem cagar-la en qualsevol altra ocasió.
Perdona però perdona de veritat. El perdó és el que ens fa humans i ens torna a la condició d'éssers erronis. Qui no perdona no estima. Qui mai ha sigut perdonat encara no té éssers estimats. I qui no sap perdonar, encara no sap què és estimar de veritat. Perdona si et dic amor, però de veritat.
Perdona però perdona fins al final. Que quan parlo de perdonar, no em refereixo a pronunciar simplement un 'et perdono'. No. Això és maquillatge moral. Benquedisme social. Això és només el principi d'un procés que, vulguis o no, durarà el que tots dos us trigueu a recuperar. Perquè el perdó de veritat analitza les causes i minimitza els efectes. Perquè el perdó de veritat queda lluny d'un tornem-hi com si no hagués passat res. Per tot el que ens hi va. Pels vells temps, sí, però també pels que vindran.
Perdona però perdona el que faci falta. Com més gran sigui la cagada, més gran serà la teva oportunitat per perdonar. I no es tracta de predicar rotllos judeocristians sobre la culpa, el penediment o l'acte públic de contrició. Ni de bon tros. Jo llegeixo Kierkegaard. És que en aquesta vida seràs tan gran com el perdó que hagis sigut capaç d'atorgar. Així de clar. Tal qual.
Perdona però perdana-ho ja. I compte que no es tracta de pretendre que aquí no ha passat res. Aquí ha passat i molt. No hi ha res més trist que haver d'oblidar. Perdones quan això que ha passat, lluny de separar-nos, ens ha unit més. Aquí és on la nova relació es juga el seu futur. Si no ets capaç de sentir-te més a prop quan perdones, això és que no estàs perdonant de veritat.
Perdona però sobretot sigues perdonat. Perquè ser perdonat és l'altre gran xut d'energia vital. Notar que no existeix una segona oportunitat, perquè aquesta torna a ser la primera. Creure en el que s'havia construït abans de cagar-la. I ser conscient que potser ens tornem a equivocar.
És l'avui per tu demà per mi de les relacions humanes. La vaselina que ens dóna la vida per poder continuar. I per últim, perdona a qui hagi de perdonar. Pensa sempre que l'alternativa és anar per la vida demanant permís.
I això, com tothom sap, sí que és una cagada monumental.
