La làpida

Més enllà de la sordidesa extrema que veiem, patim, suem i plorem a tocar de la sorra (pols que ennuega), més enllà dels descobriments fatals a què ens veiem abocats -universals perquè són locals-, més enllà de la violència física i moral a què ens sotmetem en un territori hostil, Incendis té un lleuger missatge d'esperança. Nawal Marwan, la dona protagonista que va decidir callar davant l'anagnòrisi, aquell instant terrible del coneixement i el reconeixement de la buidor del pou, també va ser la noieta que havia promès a la seva àvia que tornaria al poble, havent après a llegir i a escriure, per poder inscriure el nom de la vella a la làpida del cementiri. Ella mateixa, un cop morta, encomana als seus fills, els bessons, que no hi hagi epitafi ni nom a la seva llosa fins que ells dos, Simon i Jeanne, no hagin tornat del lloc on van néixer havent après un nou llenguatge. Fins que no sàpiguen com s'escriu de veritat el nom de la mare, un nom fet de silencis i de renúncies, de coratge i de desconsol, d'amor contra l'odi, un nom de justícia. És així -junts, parlant la mateixa llengua de l'estimació profunda- com tot anirà millor.

No descobreixo res si dic que surts de veure la tragèdia de Wajdi Mouawad, en el muntatge que La Perla ha recuperat per a la Biblioteca de Catalunya, amb una sensació de desemparament essencial. Després de més de tres hores, s'imposa el silenci i la pluja. Beatífic i purificadora.