Traient la pols

En la magistral novel·la 'Madame Bovary', Flaubert sosté en la cadència de tres frases ajornades la decepció matrimonial de su protagonista femenina. Le basta escriure: "A mesura que s'anava fent més estreta la intimitat entre ells, es produïa en ella un desapego intern que le distanciava d'ell". I una mica abans: "Era ell més que ella, qui feia la impressió d'haver perdut la virginitat en la nit de casament". I després: "Després d'intentar arrencar-le chispas al seu cor sense aconseguir que brotés ni una, les seves efusions amoroses es van tornar com unes postres previstes per endavant després de la monotonia del sopar". Al seu dia, frases així van causar un escàndol que va portar a l'autor a judici. Una vez que la pacatería hagués deixat d'estar emparada per lleis retrògrades, un gran autor com Flaubert hauria avançat en la descripció sexual amb idèntica expressivitat. Basta assaborir la seva prosa quan per fi la senyora Bovary alcanza l'orgasme junto a un llac de nenúfars "sacudida per un fondo estremiment" tras entregar-se a su amante.

 La prova de foc per a un bon novel·lista consisteix a saber escriure una escena de sexe. Comprendre que els mestres, salvo quienes s'ocultaven –com en el cas de 'La Celestina', el 'Buen Amor' o 'La lozana andalusa'–, estaven sotmesos al jou censor. No obstant, gran part dels encuentros sexuals comptats en la ficció no passen de ser una col·lecció d'escenes trilladas, on es repeteixen postures, frases, adjectius i conceptes. En molts moments, l'escena de sexe arriba com les cançons en els dolents musicals, on es para la pel·lícula perquè algú canti. No obstant, existeixen molts exemples magistrals on es registra lo contrari: la capacitat d'un creador per seguir construint als seus personatges durant esa intimitat. Esa seria la condició principal perquè l'escena funcioni. Igual que ningú prescindiria d'un moment en el que el personatge condueix, menja, s'asoma a la finestra o acaricia al gos per comptar amb això trets del seu caràcter, seria estúpid pensar que el sexe té menys rellevància i significació. Hauríem de sentir-nos escriptors de fa un segle per reprimir la naturalitat.

Notícies relacionades

Una excel·lent periodista

Coartades de la Moncloa

 Record la capacitat de Cabrera Infante per donar a les escenes eròtiques un enorme valor expressiu en la seva meravellosa L'Havana per a un infant difunt. Havia disfrutat ja llavors de la capacitat exigent d'alguns contes de Maupassant per retratar el coit i els seus voltants, però encara em faltava per conèixer la perspicàcia con la que manejaban les escenes eròtiques escriptors com Vargas Llosa, Philip Roth, el primer Martin Amis, James Salter o Tanizaki, i molt abans Marguerite Duras, que van prolongar lo que molts escriptors havien apuntat amb certesa en segles anteriors, des de Flaubert fins a Laclos, passant per George Eliot, Turgenev, quan els límits eren jurisdiccionals, fins que Apollinaire o D. H. Lawrence van acabar per trencar-le les costures que altres transformarien en un gènere d'explotació morbosa o senzillament torpe literatura. La literatura va permetre endinsar-se en el sexe amb el risc de fracassar, però no ja moralment, sinó literàriament. Sortir vencedor d'esa situació és, doncs, un repte. Com no existeix ningú en su sano juicio al que le molesti que Gene Kelly canti bajo la pluja, tampoc a ningú le pertorbarà una escena de sexe si propulsa amb talent literari lo que es pretén comptar.