L'alcaldessa de tots

Quan semblava que la vella dialèctica entre dreta i esquerra estava superada, resulta que la victòria de Barcelona en Comú ha servit per posar en evidència que, més enllà de circumstàncies concretes i de conjuntures, la polarització tradicional continua ben viva. I és que el fenomen Ada Colau divideix l'opinió pública. D'un costat tenim una gent il·lusionada i gairebé eufòrica pel triomf d'una candidatura alternativa que pot suposar un canvi radical en la manera de fer les coses i, de l'altre, tenim un col·lectiu notable i destacat que, pels mateixos arguments, es manifesta inquiet i gairebé espantat. Uns i altres, variats i diversos, tenen, això sí, diferent accés a les estructures de poder i diferent capacitat de convertir l'opinió pública en opinió publicada. Per això aquests dies la il·lusió es respira més a les xarxes i no tant a determinats editorials i tertúlies que estan més dominats per la preocupació i la inquietud.

Si hem de jutjar en funció del que alguns polítics i opinadors han dit i han escrit, fa la sensació que, més enllà de les prevencions lògiques i de les ideològiques, Colau és considerada gairebé com una intrusa. Només cal repassar algunes de les notòries desqualificacions de què ha estat objecte durant la campanya i, sobretot, després de la seva victòria, per fer-nos tornar a la memòria, salvant les distàncies, aquella reacció sonada que va tenir Marta Ferrusola quan es va formar el tripartit. «És com si els lladres ens haguessin fet fora de casa», va dir. Si en aquella ocasió, tant l'oposició com determinats mitjans van deixar molt poc marge a un Govern que consideraven que els havia usurpat el lloc, en aquest cas em temo que la futura alcaldessa no ho tindrà millor. Caldrà endurir la pell, minimitzar els errors i fer una cosa que és més fàcil de dir que no pas de complir: governar per a tots els barcelonins, tant per als il·lusionats com per als espantats.