La responsabilitat dels docents

La responsabilitat que tenen els educadors, especialment en l'ensenyament obligatori, és immensa. Són els que creen les condicions perquè el país pugui comptar en el futur amb ciutadans competents i també èticament i socialment conscients. Encara que l'expressió no m'agrada pel seu regust economicista, a les seves mans està la inversió en capital humà tan necessària per assegurar el benestar col·lectiu.

Per això les instàncies polítiques haurien de prendre les mesures oportunes perquè la societat disposi de professionals ben preparats i amb autèntica vocació per la docència als quals s'ha de donar incentius, també però no només pecuniaris, perquè posin els cinc sentits en les seves tasques. Per això es mereixen un aplaudiment les mesures adoptades per a una millor selecció i formació dels que en el futur hauran d'assumir una tasca tan exigent. No sé si són les òptimes, però en tot cas van en la bona direcció.

També són dignes d'elogi les proves que periòdicament s'efectuen per conèixer els resultats, en forma de coneixements i habilitats, del sistema educatiu. Sempre he tingut molta més confiança en les mesures dels 'outputs' que en les dels 'inputs' per avaluar la qualitat d'un sistema educatiu. Està bé saber la proporció entre docents i discents, el nombre d'ordinadors de què disposen aquests últims, el nombre d'hores de classe per assignatura o qualsevol altra dada quantitativa d'aquesta mena. Però la relació entre mitjans i resultats és, en el món de l'ensenyament, molt borrosa. Tots hem sigut estudiants i sabem en quina mesura l'aprofitament de les ensenyances a penes depèn de la qualitat de la pissarra o dels mitjans audiovisuals i sí molt de les habilitats de l'ensenyant.

Tractament diferenciat

Per això em sembla contraproduent la disposició del ministre Wert sobre el repartiment d'hores entre castellà i català. No discuteixo la necessitat que tots els diplomats de l'ensenyament obligatori dominin les dues llengües, a més naturalment de l'anglès. Primer, perquè la uniformitat de tractament és il·lògica. Per raons d'origen i d'entorn familiar i social, és molt diferent el coneixement d'una llengua i de l'altra amb què accedeixen els alumnes a una escola de Ripoll que a una de Santa Coloma de Gramenet, per exemple. El pla docent de l'una i de l'altra haurien de diferir en el pes i la importància que donen a una llengua  i a l'altra per obtenir resultats similars si el que es pretén és el domini de totes dues. Una altra cosa és que subliminalment hi hagi, en les mesures legals, una altra intenció.

Però és que a més si d'alguna cosa peca tot el nostre sistema educatiu, inclòs l'universitari, és de rigidesa burocràtica. Són els mateixos professionals els que, donats uns objectius, han de dissenyar l'ús dels mitjans disponibles per aconseguir-los. Ells són els que millor coneixen la peculiaritat de la matèria primera amb què treballen. Imposar-los des d'un lloc remot severes limitacions en l'exercici de les seves funcions només pot tenir un efecte desincentivador. I si alguna cosa és imprescindible per a una bona docència és la motivació, aquest valor tan difícil de promoure com de preservar. ¿No diuen els informes seriosos disponibles que el domini del castellà que mostren els estudiants catalans no difereix en mitjana del dels seus col·legues en territori espanyol? Segur que es pot millorar, perquè tampoc amb aquesta mitjana n'hi ha per llançar coets. Però no crec que les mesures imposades aconsegueixin aquesta millora. Si no no s'entén que només si ho demanen els pares d'un sol alumne s'hagi de canviar el pla d'estudis per accentuar la presència del castellà. Si del que es tracta és que tots vinguin de l'ensenyament obligatori amb un bon nivell de bilingüisme aquell no hauria de ser una variable dependent de les preferències d'uns progenitors que, en principi, poc saben de pedagogia.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

El que ja resulta aberrant és l'obligació imposada a la Generalitat d'assumir el cost que suposa enviar a una escola privada els que no tenen a prop un centre on el castellà tingui una presència important. Aquesta mesura sí que constitueix un incentiu pervers. Hi haurà pares que ja estiguin satisfets amb l'ensenyament que el seu fill rebia en una escola pública que veuran ara la porta oberta perquè sense cap cost pugui prosseguir els seus estudis en una altra de privada que, aparentment, compta amb instal·lacions més vistoses i de més consideració social, sense que això forçosament impliqui que l'ensenyament és de més qualitat. Amb les coses de menjar no s'hi juga diu la saviesa popular. Però tampoc amb les d'aprendre, perquè ens hi juguem el benestar de les generacions futures. Confiem en els nostres docents. Fixem-los unes metes i comprovem el seu grau de consecució. Però no els encotillem en unes normes que coarten el desplegament de les seves competències professionals. 

Economista.