Anar al contingut

Coses que t'acompanyen, per David Trueba

David Trueba

La mateixa setmana que se’m va espatllar el cotxe que utilitzava des de fa una dècada, em vaig haver de desfer d’unes botes que he fet servir el mateix nombre d’anys, que m’havien acompanyat en tots els viatges complicats pel món. També d’un telèfon mòbil que durant vuit anys, i amb totes les seves precarietats, s’havia convertit en un company habitual. Per a algú a qui li agrada gastar les coses, que té una obsessió heretada dels seus temps de fill de família nombrosa i no concep retirar una cosa de la circulació fins que queda rendida i espremuda, aquests esdeveniments es van convertir en un cert aire de final de cicle. Confesso que quan vaig mirar les meves botes trencades vaig caure en la temptació de pensar: “Ara ja només falta que em mori jo”. Per sort, no ha sigut així i se’ns concedeix l’oportunitat de gastar nous objectes. Però en aquesta uti­lització obsessiva hi ha una cosa que provoca un repte. Els últims anys, havia de subjectar alguna peça del meu telèfon mòbil amb cel·lo i aquesta imatge de precarietat em resultava molt simpàtica. A la gent li agrada llençar-ho tot i recanviar el que és vell per productes rutilants. És comprensible, però la meva imbecil·litat, per tant, voldria dir alguna cosa.

L’amor a les coses ha de ser selectiu, si no, es podria convertir en una mena de síndrome de Diògenes, on un acumula sense sentit tot tipus de deixalles perquè li resulten importants. Però sempre hi ha d’haver tres o quatre objectes que facin el viatge amb tu, als quals renunciaràs un dia, és clar, però amb els quals arribaràs a encadenar tanta convivència, tanta aventura compartida, que cobraran un valor especial. Així, tots tenim una jaqueta o un jersei que cau a trossos però que no volem llençar mai. No hi ha res més terrible que treure aquest valor sentimental a les sabates velles. En un panorama de consum una mica esquizofrènic, els valors de resistència han de tenir el seu racó. La fidelitat està mal vista en un món que prima la novetat.

El problema és que la manera com tractem els objectes que ens envolten és la mateixa com acabem tractant les persones que ens envolten. Si no aprenem a cuidar el que cobra valor per a nosaltres, perdrem l’arrelament. En un món violent i salvatge, que ja no guarda ni el mínim respecte per l’ecologia o la vida humana, és important rehabilitar els valors de pertinença. I si un atresora un rellotge o una estilogràfica al llarg dels anys, està fent tota una declaració d’intencions. També la conservació del paisatge, l’adequació d’un habitatge, acompanyar-se per un quadro o alguna fotografia, no és fetitxisme, sinó formes de declarar el teu vincle amb la vida. Els altres també marquen la teva peripècia vital i és enriquidor retrobar-los i compartir el pas del temps sobre ells a la vegada que transcor­re sobre teu. Els objectes han perdut prestigi. La fabricació de còpies pirata de qualsevol producte a la Xina ha degradat la seva possibilitat d’envellir, per això a l’hora d’incorporar nous elements a la nostra vida íntima és increïble que no tinguem en compte la seva durada, la seva qualitat, la seva precisió, que no denunciem l’obsolescència programada. L’ús continuat i fidel d’alguna cosa ens fa persones mereixedores de confiança. Així un diu adéu a les seves botes, però diu adéu a un tros de la seva pròpia història.
 

Temes: David Trueba