¡Menys supèrbia!

Acabat el temps de venda del vot, comença el temps per a la política, el seu sucós joc de pactes, el reconeixement de victòries i derrotes i de l'autocrítica. Encara que el conte per als populars s'hagi acabat, sembla que Mariano Rajoy segueix entestat a negar-ho, rebutjant canvis tan profunds i necessaris com els que els populars necessiten. La causa de la seva patacada no ha sigut una comunicació poc clara o l'escassa proximitat d'ell i els seus barons sinó la supèrbia de l'immobilisme i la crítica cega a l'emergència de nous partits, mirall de la inquietud popular. La compareixença de dilluns de Rajoy va ser de tot menys tranquil·litza-dora, i al president popular comencen a créixer-li els nans.

«Mirallet, mirallet màgic... ¿Sóc jo, Mariano Rajoy, el més guapo i indicat per ser el candidat del PP a les generals?». Així ho desitja el baró popular més votat, Juan Vicente Herrera. Podria respondre-li una veu greu i tosca d'aires valencians: «Amb l'hòstia que ens hem clavat, Mariano». Les aliances d'esquerres poden governar en 15 de les 20 ciutats més poblades, incloent-hi grans feus com Madrid, Mallorca o València. I no serien «governs de perdedors», com García Albiol es va afanyar a qualificar-los al deduir que no repetirà com a alcalde de Badalona, sinó aliances d'unitat popular que han emergit per la mala manera de fer dels grans.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La desbandada de vots dels socialistes en ciutats com Barcelona o Saragossa ha sigut notable; l'autocrítica ha de ser seriosa i no precipitada. Estaria bé començar per reconèixer la derrota i deixar-se d'esclats de glòria com el del candidat socialista a l'alcaldia de Madrid, Antonio Miguel Carmona, que pica de peus en xarxes socials amb Ahora Madrid sobre un acord tan evident com clar. L'exjutge Manuela Carmena vol governar en solitari, amb pactes puntuals, i vol imposar un nou ordre. Igual que Ada Colau a Barcelona. Alguns la bategen com a manaire o diuen que el seu govern apunta a la inestabilitat. ¿Inestabilitat per a qui? ¿Que potser no hi ha una altra manera de fer política i evitar que un de cada cinc espanyols sobrevisqui amb menys de 8.000 euros a l'any? ¿Que potser no hi ha una altra política per protegir els nostres joves, potenciar l'educació pública i la sanitat universal?

Vot de confiança

No són antisistema ni d'extrema esquerra, sinó que desitgen intentar fer les coses d'una altra manera després de comprovar el desastrós camí recorregut. ¡Menys supèrbia i més canvi! És necessari donar un vot de confiança, és necessari prendre altres camins i deixar enrere la política de la por per assumir la derrota dels uns i la victòria dels altres -sense aclamacions excessives ni qualificatius que ofenen- per ser capaços de créixer en democràcia.