Cantant victòria

En aquest maig de joia blaugrana no paro ni em canso de rebre mems enginyosos ni d'escoltar i llegir les cròniques laudatòries i ensucrades que glossen el gran moment que estem vivint. No és normal, però és comprensible. Hem guanyat la Lliga i, en una temporada per emmarcar, estem a un pam de guanyar-ho tot. Ja em perdonareu, doncs, si no faig cap esforç per dissimular aquesta eufòria exagerada, poc exemplar i gens edificant que, per moments, em domina. És la conseqüència lògica i inevitable de la impúdica passió i de la sana irracionalitat que em provoca el Barça. I com que no sóc l'únic, penso que, per anar bé, això ens ho hauríem de fer mirar. Si ho féssim, potser trobaríem que és cosa dels gols de Messi, que tenen l'estrany poder d'inundar els cervells culers d'un bany d'endorfines similar al de l'enamorament... D'aquí tanta passió, tanta literatura i, diguem-ho tot, tanta tonteria.

De tota manera, per posar un punt de seny enmig de tanta rauxa, no deixa de ser ben curiós com n'és de fràgil, inestable i atzarós aquest castell emocional que acostumem a aixecar al voltant d'un equip que moltes vegades guanya, però que, de tant en tant, també perd. Aquesta temporada, sense anar més lluny, si reviséssim ara el que van dir i van escriure després d'algunes sonades derrotes els mateixos que ara en canten les excel·lències, no creuríem que estem parlant del mateix equip, del mateix entrenador, ni dels mateixos jugadors. I és que en això del futbol, com passa també en la política, guanyar és l'únic verb que conjuguem en primera persona del plural. Diuen que la història l'escriuen els vencedors. Més aviat, diria, que s'escriu sobre les victòries. Les derrotes només són memorables si amaguen, en el fons, alguna mena de victòria moral. Les derrotes derrotes no mereixen ni cants ni memòria. Per això, tot pensant en l'etern rival, la satisfacció culer encara és més gran aquests dies. ¡I que duri!