Monges i polítics
El final d'aquesta campanya electoral per les municipals d'aquest diumenge ha tingut dues protagonistes de luxe: Lucía Caram i Teresa Forcades. Dues monges que, des de fa temps, tenen un protagonisme mediàtic que ha molestat a més d'un purità. Els molestos, desgraciadament, han estat aquells qui en algun moment també havien enarborat la divinitat per exaltar els valors de l'espanyolitat, per pregar per una ràpida recuperació econòmica o són fills del nacional-catolicisme franquista que tant mal va fer al país. Coses de la política, desgràcies de l'Espanya encarcarada que molts volem deixar.
L'aparició de les germanes Caram i Forcades a l'escena d'aquest país és un senyal de normalitat. Més enllà de si, des d'algunes congregacions estan o no d'acord que es doni tant protagonisme a les dues religioses, que aquestes parlin de política (i es converteixin en advocades dels més desvalguts, tots per igual) és un bon senyal per reconciliar la societat catalana amb les essències del catolicisme. ¿Que no recordem el paper que molts capellans van tenir en l'estructuració de comunitats religioses de base que van ser símptoma de progrés i democratització de l'Espanya dels setanta i vuitanta? Capellans que des de les seves parròquies van contribuir al moviment veïnal, van ajudar a publicar les primeres revistes en català o van retornar la humilitat a les cerimònies religioses. Publicans, no pas fariseus. ¿Per què ara que algunes han decidit trencar definitivament una llança pel compromís social (més assistencial o rupturista, però social al capdavall) volem enclaustrar els seus missatges d'esperança entre les parets dels monestirs?
Notícies relacionadesSi el Vaticà ha considerat Catalunya un dels nous focus de nova evangelització a Europa és perquè des de fa temps el missatge religiós s'havia allunyat del poble; i el ciutadà de peu, recelós de l'antiga aliança entre l'espasa i la creu, havia abandonat el conservadorisme de l'Església espanyola a la seva sort. Conservadorisme de la Conferència Episcopal, que aquesta sí que es veu legitimada i autoritzada per parlar de política, o d'alguns bisbes catalans que tampoc ajuden a consolidar comunitats religioses de base que apropen el missatge religiós a les essències dels primers cristians. Molts catalans han rebutjat aquest missatge per manca d'actualització, per poc coneixedor de la realitat social, crua per molts, d'aquest país.
Els diversos experts en dret canònic que han aparegut als mitjans aquests dies ja han assegurat que l'activisme polític de Lucía Caram i Teresa Forcades no és excloent amb la seva missió de propagar l'Evangeli. De solucions n'hi ha, com l'exclaustració temporal per a Forcades (que sembla la més decidida a estar en una llista electoral). Només falta que els fariseus de l'Església espanyola, i la seva cort de pretesos puritans, entenguin que la Catalunya del futur també reclamarà que la comunitat religiosa d'aquest país pugui opinar (lliurement) en els debats social i nacional, en el marc d'una societat que entronitzi els valors democràtics per sobre de qualsevol altre. Igualment com l'Espanya visigòtica mai ha tingut problemes per escoltar la carrincloneria de la Conferència Episcopal, ara que alguns representats de l'Església catalana tornen a prendre part pública i activament d'un projecte contrari a l'antic règim també caldria alegrar-nos-en.
