Escoltar

Recordo que el primer que em va parlar del que estava passant va ser el meu germà Edu. El que teòricament estava menys connectat de la família amb la informació ens insistia des de feia setmanes que alguna cosa s'estava coent. Era habitual sentir-lo parlar de la seva poca proximitat amb els polítics que teníem. Tot li semblava malament i no salvava de la crítica ningú. Jo debatia molt amb ell quan ens vèiem, malgrat que intentava entendre els seus arguments. Evidentment, no pensava que hi hagués tants i tants Edus amb aquest nivell de desencant. Em vaig equivocar. Em va faltar olfacte. Ho admeto. Així que quan, mesos després, va arribar aquell 15 de maig del 2011 i l'Edu va encertar en les seves prediccions, vaig constatar una vegada més que l'havia d'escoltar amb més atenció. La Puerta del Sol de Madrid es va omplir de gent de la mateixa edat que ell, però també de molts altres més grans i de famílies a les quals aquells dies vaig sentir repetir el discurs crític del meu germà. De sobte, la seva veu es va amplificar. De sobte, el tots són iguals es va convertir en un no ens representen.

Nova gent, nou llenguatge

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Llavors jo encara era a TVE i dirigia Los Desayunos. Recordo que al tornar  d'aquell estiu del 2011 el moviment 15-M seguia tenint molta força i a Espanya entràvem en la campanya de les eleccions generals que provocarien la derrota més importanmt del PSOE i l'arribada de Mariano Rajoy a la Moncloa. Després de debatre amb Fran Llorente com afrontaríem la precampanya, vam decidir  comptar amb el 15-M a les entrevistes que fèiem. Recordo que allò no va agradar gens en alguns cercles de poder. ¿Per què donàvem veu als que no tenen representació parlamentària?, ens van retreure. ¿Els sona? Hi ha coses que no canvien. Vam convidar representants de Democràcia Real Ja, Carlos Paredes, i d'Economia de Sol, Ruth Martínez. L'entrevista va ser dura. En això no vam fer distincions respecte dels polítics tradicionals. Encara es pot veure a internet. La diferència va ser que al sortir vaig comprendre el que tantes vegades em deia l'Edu. En paral·lel al que els mitjans explicàvem, estava sorgint alguna cosa diferent. Gent que parlava un altre llenguatge. Gent que ens situava davant les contradiccions de l'inqüestionable sistema. Es podia estar d'acord o no amb Ruth i Carlos, però era evident que alguna cosa havia canviat. El seu discurs es podia criticar per idealista, però arribava. Vaig rebre moltíssims missatges aquell dia a l'acabar el programa. Cosa que no passava, o no de la mateixa manera, quan venien Carlos Floriano o José Blanco, per posar dos exemples.

Han passat quatre anys. I el meu germà Edu, el que teòricament està menys connectat amb la informació, va clavar el resultat de les eleccions europees en què va sorgir Podem. La nit anterior. I jo vaig guanyar unes quantes apostes gràcies a ell. Sense cap mèrit. Només escoltant-lo.