Ridícul postureig

Cordin-se ben fort els cinturons, que vénen uns dies mogudets i el postureig en el regne dels polítics pot assolir cotes tan altes que podria arribar al ridícul i fer-los perdre tota la credibilitat en la bona praxi. És cert que els canvis que s'acosten ens exigeixen una maduresa democràtica, un saber pactar més enllà del simple benefici de partit i les estratègies futures, però em fa l'efecte que fins passades les generals tot es pot convertir en un si ahir vaig dir blanc... i al revés.

En aquesta campanya ja apareixen algunes ombres de sospita. M'ha sorprès aquesta setmana la gairebé confirmació que l'excandidata d'IU a la Comunitat de Madrid, Tania Sánchez, entrarà a les llistes de Podem per a les generals. Ha gastat molta saliva al llarg de desenes d'entrevistes per negar la seva vinculació amb la formació morada, però el camí s'anirà aclarint, almenys per a ella, després de les municipals i autonòmiques. No és la primera ni serà l'última de ser caçada en un recés. El mateix secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, ha passat en menys de sis mesos de negar-se a «pactar amb populismes» a erigir al seu partit com l'únic autoritzat a empendre aliances amb ells. Almenys no ha caigut en amenaces com l'alcaldessa de València, Rita Barberá, que li va dir manipuladora a una ciutadana que es queixava de la ruïnosa gestió dels populars a la comunitat més castigada per la corrupció: «Estàs incitant un delicte i ara mateix t'identificaré». D'això se'n diu deixar el postureig i perdre les formes. Potser era aquesta la seva raó per plantar la cadena SER en el debat de candidats a l'alcaldia valenciana.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Per a demanda per impresentable, el candidat del PP de Badalona, Xavier García Albiol, que després de ser criticat per xenòfob nega que el seu eslògan de campanya, Netejant Badalona, tingui res a veure amb la seva política d'immigració, encara que jugant al mim simuli escombrar i no s'hagi retractat mai de declaracions seves com aquestes del 2010: «Els romanesos han vingut exclusivament a ser delinqüents». La guerra és tan agitada que no entén de partits. No li ha importat -tot al contrari- a la candidata a l'alcaldia de Madrid Esperanza Aguirre cantar un xotis en anglès per despertar en la memòria col·lectiva el tan famós com desastrós «relaxing cup of café con leche in plaza Mayor» d'Ana Botella.

El bloqueig andalús

Tots van traginant les seves estratègies amunt i avall menys la presidenta del PSOE andalús, a la qual li creixen els nans per haver avançat les eleccions però no ser capaç d'aconseguir l'abstenció dels seus adversaris per ser investida presidenta. Potser demà en el tercer intent... encara que tot sembla indicar que ningú vol afluixar en el postureig més gran, el joc de trilers de Podem, Ciutadans i PP deixant una Administració a expenses de qui s'emporta el millor tros del pastís espanyol.