Les veus

Ens llevem amb elles. Ens en anem a dormir amb elles. I entre aquests dos actes, les seguim sentint. No són les mateixes per a tothom. Hi ha persones seriosament malaltes que senten veus que els impulsen a acabar amb altres éssers humans, de vegades fins i tot amb tota la seva família. Malalts psicòtics argüeixen: “Les veus m’ho van fer fer” i parlen de murmuris amenaçadors, de xiscles horribles, d’un batibull que esclata al cap i l’única sortida que troba és la violència autoinfligida o el crim. N’hi ha que es veuen posseïts per elles i comencen a parlar de sobte, després d’un accident o un trauma, en llengües que desconeixien. Altres malalts, en canvi, perden el do de la paraula i al seu cervell només hi ha paraules inconnexes sense sentit que es perden en les tortuositats de l’hemisferi esquerre i es projecten a l’exterior com grunyits animals.

Però les veus que a mi em preocupen no són aquestes. Les que em preocupen són les veus que a penes s’insinuen en cadascun de nosaltres –els que no estem clínicament malalts– dient-nos el que menys necessitem sentir. A l’escriptor li diuen que no es posi davant del paper. Que per què si després de Shakespeare, Cervantes o Stendhal no té sentit tornar a escriure ni una sola línia. Que tampoc aquesta vegada li donaran el Nobel, el Pulitzer, el Planeta ni res. Que aquesta vegada tampoc passarà amb sort dels mil exemplars. Que la lectura ja no li interessa a ningú. Que altres amb menys talent són els que el públic adora. Que l’imbècil que anava amb ell a la universitat, incapaç d’escriure res amb ànima o sentit, ho està petant a Frankfurt.

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

Al metge que està a punt d’operar li recorden els gintònics que es va prendre ahir, les hores que fa que no dorm, el pols que ja no és el mateix, les escasses possibilitats del malalt de sobreviure, el sou cada vegada més baix, els anys durs que encara li queden per passar. A la mestressa de casa, les veus li recorden el món que està més enllà de les parets del seu pis, els sacrificis fets en nom d’uns fills que potser no seran allà quan ella els necessiti, el sobtat absurd de tot, els somnis que s’han quedat pel camí, els veïns que s’han canviat a un pis més gran amb zona enjardinada. A l’adolescent, les veus li parlen de la por a créixer, dels que estan més prims, dels que sí que lliguen, dels que ho fan tot sense esforç, dels que sí que valen de veritat...

I jo també sento les meves maleïdes veus: les que em diuen que tiri la tovallola, que no val la pena seguir intentant-ho, que mai arribaré a res, que no té sentit aquesta lluita sense fi per una cosa tan banal i estúpida com fer pel·lícules, que el cine ja no li interessa a ningú, que això s’ha acabat. Però quan les veus sonen tan a prop, tinc un truc infal·lible: m’imagino que són mosques i les poso dins d’un pot de vidre i allà les veig xocant amb les parets una vegada i una altra. Llavors amago el pot darrere dels llibres de la prestatgeria i m’oblido d’ell i d’elles. Fins a la pròxima vegada.